Abans es deia que tots els fills venien amb un pa sota el braç i la maternitat era un fet habitual i desitjat en totes les famílies. Però el món competitiu i exigent d’avui, fa que moltes dones limitin el nombre de fills o posposin tenir descendència esperant una estabilitat laboral i social, a la que difícilment s’hi arriba de jove. S’ha encarit molt el cost de la vida i les dones tenim ambicions laborals i socials que abans ens eren vetades. La xarxa familiar s’ha fet molt més petita, sovint allunyada del lloc on es va néixer i on hi havia les arrels familiars. La societat ha acabat canviant de paradigma i es pot tenir una vida plena, sense que les dones hagin de ser forçosament mares.
Està mutant el concepte família. L’experiència materna s’està limitant a qui se la pot permetre. La composició de les llars i parelles s’ha fet molt diversa i cada vegada són menys aquelles on la casa pairal és la seu de la nissaga familiar, on tots els seus components actuen per perpetuar-la. Les ajudes públiques són poques i no fomenten el concepte de la família tradicional, ni a la conciliació familiar, ni contribueixen a sufragar les enormes despeses que comporta avui l’arribada d’un nadó, si se li volen donar oportunitats semblants a les que van gaudit els pares.
Els salaris, els costos de l’habitatge, sigui de lloguer o hipoteca, el transport i l’alimentació permeten un marge molt ajustat a l’economia de la majoria de les parelles. Han de treballar tots dos i els horaris de guarderies i escoles sovint no estan adequats a les seves jornades de treball. Moltes feines no es poden fer des de casa i requereixen de la presència física en el lloc de treball. Els sous no evolucionen al mateix ritme de les despeses i les possibilitats de revertir la situació s’allarguen en el temps. D’ací que l’edat per tenir fills – l’edat mitjana de les mares el 2021 es va situar a Espanya en els 32,6 anys – incrementa els problemes de fertilitat i s’allarguen les atencions que es necessiten durant l’embaràs. Ja hi ha qui diu que no és la parella qui decideix quan tenir fills, sinó la situació laboral i el compte bancari. El cost de criar un fill a Catalunya, segons un informe de Save the Children, és de gairebé 10.000 euros l’any (819 euros al mes) una mica més alt que la mitjana estatal, que se situa en uns 8.000 euros anuals (672 mensuals).
Les conseqüències són eloqüents. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, l’any 2010 hi havia 10,4 naixements per cada 1.000 habitants a Espanya, mentre que el 2021, el darrer any que hi ha xifres, la dada se situa en només 7,1. A Catalunya el fet encara és més accentuat, ja que el 2010 hi havia 10,8 naixements cada mil habitants i el 2021, 7,2. Aquest descens és semblant tant en dones d’ací com estrangeres (en aquest col·lectiu és una mica més alt, però la baixada també és més accentuada).
El paper de la dona a la societat ha canviat. No només pel que fa a la manera d’entendre la criança, sinó en l’equiparació de tasques i responsabilitats amb els homes. Encara que la parella acordi feines a la llar, tenir físicament una criatura és un atribut femení. No fa tant la maternitat era un fet corrent en la majoria de les dones, mentre que avui s’ha convertit en una elecció. La conscienciació de ser mare i el que implica ser-ho, és una assumpció personal de la dona.
