Ahir, diumenge 8 d’octubre Masquefa va rebre la visita institucional del president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès i Garcia. El president es va desplaçar fins a Masquefa per a encapçalar l’acte d’inauguració d’una llamborda Stolpersteine en honor i en record del masquefí Miquel Rovira Isart, qui morí assassinat l’1 de desembre de 1941 al camp de concentració de Gusen, víctima de l’horror del nazisme.
La iniciativa, impulsada conjuntament per l’Ajuntament de Masquefa i Memorial Democràtic de Catalunya, té com a objectiu fomentar la memòria de les víctimes del nazisme arreu del món com a eina pedagògica per a les noves generacions i homenatjar i divulgar la figura i el llegat de persones -i veïns- com Miquel Rovira Isart que van donar la seva vida per la llibertat.
L’acte es va dur a terme a les 12 h del migdia a la plaça Josep Maria Vila en presència de les autoritats, l’alcalde de Masquefa, Roger Vázquez i la família de Miquel Rovira Isart. El batlle explicava que “és un dia de justícia per a tothom i, en particular, pel masquefí Miquel Rovira Isart i els seus familiars.” Vázquez també va comentar que “estic molt content. I extremadament agraït a tothom qui ha treballat per fer possible el que hem viscut avui.”
Miquel Rovira Isart
Miquel Rovira Isart va néixer a Masquefa l’11 de setembre de l’any 1900. Va ser fill de Jaume Rovira Canals, pagès de professió, i Encarnació Isart Bonastre. Com és comú a la vila, en la documentació oficial de l’època s’identifica al pare d’en Miquel com a labrador. Aquesta connotació, per si sola, no ens aporta cap informació sobre el règim de propietat de les terres que la família treballava.
Altrament, en habitar al carrer Major de Masquefa, podem deduir que els Rovira Isart no eren masovers, sinó que possiblement eren propietaris indirectes de terres per mitjà d’un contracte de rabassa morta, com una gran part dels llauradors de la Masquefa del moment.
Fins ben entrats als anys 20 en Miquel va seguir els passos dels seus avantpassats, dedicant-se al treball de la terra a la rodalia de la vila. Això va canviar l’any 1922. Amb l’arribada de la industrialització a Masquefa va començar a treballar a la fàbrica de fornitures metàl·liques Viuda e Hijos de Rogelio Rojo.
L’any 1925 en Miquel va casar-se a la recentment inaugurada parròquia de Sant Pere de Masquefa amb Antonia Puig Torres, natural de Barcelona. La jove parella va traslladar-se a viure al carrer Major número 58, una casa propietat de la família de l’Antònia situada al cor de la vila. A la seva nova llar, en Miquel Rovira convivia amb la seva cunyada i la seva sogra, la cap de família. El 1927 naixia la primera i única filla de la jove parella, la Maria Rovira Puig. Durant els anys següents, en Miquel i la seva família van obrir un petit hostal en la mateixa casa del carrer Major on vivien. Van batejar al seu negoci amb el nom de Fonda Catalunya.
L’arribada de la Segona República va generar il·lusions i noves expectatives a Masquefa. En Miquel va esdevenir llavors jutge de pau de la vila, càrrec que ostentaria fins la seva entrada en política. La militància d’en Miquel a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) el va portar a participar, des del 26 d’octubre de 1936, com a conseller electe de l’Ajuntament de Masquefa. A finals de l’any 1938, però, quan l’exèrcit franquista iniciava l’ofensiva final contra Catalunya, en Miquel va ser cridat a files.
Va acomiadar-se dels seus i sense saber-ho va iniciar un viatge sense retorn. Després de la retirada amb les tropes republicanes cap a França, l’esperava una tragèdia personal pels camps de concentració francesos, per les companyies de treball i, definitivament, a causa de l’ocupació del territori francès per part dels alemanys, va sentenciar injustament el seu destí i el de milers d’excombatents republicans. Primerament, va anar a Stalag (camp de presoners) V-D de Strasbourg amb el número de presoner 2896, d’on va ser deportat a Mauthausen (Àustria), el dia 13 de desembre de 1940, amb el número 5230, juntament amb 846 republicans espanyols com ell.
D’allà va passar definitivament al Kommando de Gusen (petit camp de concentració que depenia del principal de Mauthausen) el dia 24 de gener de 1941 amb el número 9647,1 on va poder resistir gairebé un any de martiri en condicions infrahumanes.
En Miquel Rovira Isart va morir a Gusen el dia 1 de desembre de 1941, tal com ens indica el seu certificat de defunció. Ningú no ha pagat mai per la seva mort, el “war Crimes Branch” (Sucursal de Crims de Guerra) no va jutjar mai els delictes comesos pels nazis anteriors a l’1 de gener de 1942, per la simple raó que els Estats Units d’Amèrica encara no havien entrat en guerra.
La família d’en Miquel va trigar a assabentar-se de la seva mort. Al cens de població de l’any 1946, en Miquel encara apareix com a Ausente, i s’indica França com el seu parador. En els següents censos ja no hi apareix. La seva defunció, però, mai va quedar registrada a l’Ajuntament de Masquefa.
L’Antònia Puig, esposa d’en Miquel, intentà obtenir informació sobre el seu marit per mitjà de la Creu Roja espanyola. La Dolors Rovira, germana d’en Miquel, intentà trobar-lo mitjançant la Creu Roja Internacional.
Llamborda Stolpersteine
La placa urbana que s’instal·larà a la via pública de Masquefa, davant l’última residència on Miquel Rovira Isart va viure en llibertat, és una llamborda Stolpersteine; una peça daurada que portarà gravat el nom complet de Miquel Rovira Isart, el seu any de naixement i de deportació, el camp de concentració on va ser enviat i la seva situació final (en aquest cas, assassinat l’1 de desembre de 1941 a Gusen, camp de concentració de Mauthausen).
Les peces Stolpersteine estan dissenyades per l’artista alemany Gunter Demnig i volen fer present a la via pública el record de les persones que van perdre la vida. Es tracta del projecte més gran descentralitzat de memòria. Les llambordes disperses per tot Europa i més enllà permeten adonar-nos de la magnitud de la tragèdia del nazisme. En comptes de números, però, ens parlen en primera persona, amb noms i cognoms.
