Els partits catalans s’han assegut a la taula per fer un gran pacte nacional (nacional de Catalunya) per a la defensa del català. Amb aquest acord consideren que ja ho tenen tot resolt. En tot cas, sense entrar a criticar l’esmentat pacte, crec que només se’l creuen els respectius militants i alguns dels votants dels partits signataris.
El primer que xoca és que quan els màxims responsables dels partits catalans són interpel·lats en castellà a Catalunya, responen immediatament en castellà. Els talls de veu que apareixen a ràdios i televisions, nacionals o estatals, són invariablement en la seva versió castellana.
D’altra banda, un cop acordat que a Las Cortes Españolas y al Senado es poden utilitzar totes les llengües cooficials de l’Estat, encara hi ha diputats de grups pretesament independentistes que empren únicament el castellà tant en les seves intervencions des de la tribuna d’oradors, com amb les respostes que donen pels passadissos. Em sembla grotesc que el mateix portaveu que un dia es va inflar el pit, gallejant per haver “obligat” el PSOE a acceptar l’ús del català al parlament espanyol, avui ell mateix violi aquest acord, parlant en castellà. Ho trobo insultant.
Els pactes són efectius si arriben als ciutadans. Els partits poden fer els pactes que vulguin si després els ciutadans no utilitzem el català en totes les nostres converses. En una societat com la catalana actual on hi conviuen desenes de llengües, cada vegada és més difícil d’escoltar converses en català.
Quan jo era jove, en plena dictadura franquista, escoltava el castellà al bar o al taller on treballava, car una gran majoria de gent eren immigrants andalusos o extremenys. També vaig tenir contacte amb els treballadors que construïen la central telefònica de la Rambla que es reunien al bar que la meva família tenia al costat. En canvi a l’escola, amb els amics, als jocs al carrer l’idioma que escoltàvem i parlàvem era el català.
Aquesta situació, d’una manera gairebé imperceptible va anar canviant. Els catalans quan escoltem algú parlant en castellà, canviem d’idioma per una mal entesa qüestió d’educació. Molts d’aquells joves originaris de fora de Catalunya, treballadors de les fàbriques dels anys 70 i 80, avui que ja s’han jubilat segueixen emprant únicament el castellà entre ells i entre nosaltres, que els seguim el joc i els responem en la llengua d’Aznar. (Ells en diuen la lengua de Cervantes, però no ni s’hi assembla). Hem arribat a un punt en què pel que fa a la llengua, estem minoritzats dins del nostre propi país. I al pas que anem, la situació seguirà empitjorant.
L’única mesura que pot salvar la llengua catalana no és un pacte entre partits. La solució es diu: Independència. Cap llengua sense estat ha sobreviscut als canvis demogràfics, tecnològics i culturals. I el català tampoc ho podrà fer. Però mentre no arriba l’estat propi, els catalans només tenim un camí: a Catalunya parlar sempre en català. I escriure’l. I llegir-lo.
L’idioma és l’única cosa del món que utilitzant-la no es desgasta. Al contrari com més s’utilitza, més viva es manté.
