Marwa – Josep M. Carreras

M

Fer d’avi té molts avantatges. D’una banda el fet de poder gaudir dels néts i no tenir la responsabilitat final com tenen els pares. D’una altra, et permet conèixer persones amb les quals comparteixes uns moments de lleure mentre vigilem que els vailets no s’allunyin massa o no es barallin.
Fa uns dies, mentre era al parc infantil dedicat a tan alta missió, vaig veure una figura que s’acostava. Era una noia, que semblava extreta d’un conte indi. Vestia una túnica blau cel i es cobria el cap amb un vel del mateix color, adornat amb una orla daurada. Era prima i alta, molt elegant. Quan va acostar-se a nosaltres, vaig veure en la seva cara somrient uns seus ulls negríssims, lleugerament pintats també del mateix color blavós.
Però la meva sorpresa va ser quan el meu nét i el seu amic Roc varen dirigir-se cap a ella, la varen abraçar i li van fer dos petons. “Avi, és la nostra senyoreta”, em va dir el Magí. Vaig quedar sorprès i la noia em va dir que sí, que estava fent les pràctiques de parvulari a l’escola. Es varen posar a parlar amb la mare del Roc i jo vaig aprofitar per posar-hi cullerada i preguntar-li com era que fes les pràctiques allí, en aquell poblet del Penedès. Ella, en un català perfecte, em va dir que se sentia molt afortunada perquè la seva família li havia permès seguir estudiant un cop acabat l’ensenyament obligatori i ara esta a punt de treure’s el títol.
La canalla va tornar als seus jocs i nosaltres vàrem continuar xerrant. Ens va explicar els seus projectes. “La majoria de les meves companyes –va dir-, un cop acabats els estudis, es queden a casa esperant que algun dia un noi es fixi en elles i demanin per casar-s’hi. Però jo no em veig passant-me tota la vida cuinant i rentant roba. Hi ha altres coses que m’atreuen més. M’ho passo molt bé amb els nens, me’ls estimo i sento que ells m’estimen a mi. La resta ja arribarà”.
Al cap d’una estoneta i després de desitjar-nos sort mútuament, va prosseguir el seu camí. La vaig veure allunyar-se amb la mateixa elegància amb què havia vingut, gairebé com si no toqués de peus a terra. Amb la mare del Roc vàrem comentar com era d’important de comptar amb persones així per a bastir el futur de la nostra societat. Malgrat ser d’orígens allunyats, s’havia integrat a aquesta terra d’acollida i volia formar-ne part com un element positiu.
M’ha vingut al pensament aquesta anècdota –sense més transcendència d’altra banda- en veure a la televisió les corrues de gent vagant pels camins d’Europa sense saber on anar. Són milions que fugen dels horrors de la guerra i només demanen una cosa: poder viure dignament. Ho vaig veure ben clar en la inauguració del curs de l’aula de la gent gran que l’Antena del Coneixement de la URV fa ja des de quatre anys ençà a Santa Coloma de Queralt, el meu poble. Una de les persones que va parlar era una noia siriana que havia anat a Tarragona per acabar els seus estudis i aquí la va sorprendre la guerra de Síria. No és una refugiada, però no pot tornar a la seva terra. Fa pocs dies ha tingut notícies del seu germà metge, que va abandonar el país quan va ser cridat per anar a la guerra. La seva epopeia fa posar els pèls de punta, però sortosament ha acabat bé. La majoria de refugiats són gent amb estudis –va dir la noia–, els que poden pagar les màfies que els porten a Europa. No puc entendre l’oposició dels països europeus a acollir unes persones que ho han perdut tot menys l’esperança. Per això em varen indignar tant les paraules del bisbe de València en manifestar el seu temor que aquest fos el cavall de Troia que posava en perill la nostra societat. Dir que no tot és “trigo limpio” és posar-se a l’altura de les posicions més xenòfobes. Caldria rebre’ls amb els braços oberts i fer d’ells persones com la Marwa, que avui és tan catalana com musulmana.
Josep M. Carreras