Amb motiu de la seva presentació cultural a la sessió de l’Aula Universitat de la Gent Gran (AUGA), del passat dilluns 24 de febrer, Maria Garganté i Llanes, Premi Ciutat d’Igualada, 2005 i Accesit, al 2011, entre altres guardons i una brillant trajectòria professional; va participar a una atenta concurrència d’una quasi inèdita informació sobre l’Art que han fet, o que fan als nostres dies, les dones artistes, apostant per a donar a conèixer la Història de l’Art des d’una perspectiva de gènere.
Garganté, filla de Barcelona, en tant que especialista en investigació sobre el Barroc i l’Arquitectura dels segles XVIII i XIX, doctora en Història de l’Art, professora a diverses universitats i postgraduada en Museus i Educació, endemés de màster en Estudis de les Dones per al Centre de Recerca Duoda; els seus principals àmbits de recerca són l’art i l’arquitectura catalana de les èpoques moderna i contemporània, entre altres inquietuds antropològiques, així com impartir cursos, seminaris i conferències en diverses universitats estrangeres. De ben jove, i apassionada pel món de l’art i les arquitectures, es movia per la capital catalana delerosa d’aprofundir en la descoberta dels seus carrers i les seves siluetes arquitectòniques. Tanmateix, atès el seu estret vincle amb el poble de Sanaüja, a la comarca de La Segarra, ella confessa sentir-se una dona de poble; i, és a Sanaüja a qui li atribueix els millors fonaments per al seu mestratge. En conseqüència, argumenta: “Segurament és aquesta herència de viure en un poble el que més ha determinat una manera de veure i de relacionar-me amb l’arquitectura, l’art i el patrimoni, des de la proximitat amb un urbanisme gairebé inalterat (…)”. Més enllà dels anys viscuts a la Catalunya interior, ara, que ja porta mitja vida a Barcelona, subscriu que, de fet, li agraden les ciutats molt grans i els pobles molt petits; tot i que els seus somnis també contemplen viure i descobrir algunes capitals europees. El cas és que sempre estarà reconeguda amb la gran sort de poder dedicar-se a allò que més li agrada, sigui aquí o a l’estranger.
Els seus parlaments contra una secular tradició androcèntrica de l’Art van anar en la línia de descobrir-nos que fins i tot algunes pintures rupestres podien haver estat realitzades per dones, així com aquelles petites escultures que magnificaven la fertilitat de la Terra. En períodes posteriors, entre els segles X i XI, sembla evidenciable que alguns tapissos i pintures haguessin estat fets i/o pintats també per dones. D’aleshores ençà, fins als segles de més plenitud de la pintura no ha estat de menys –recentment- poder identificar l’important nombre de dones que calia reconèixer com a autores de diverses obres pictòriques, ja fos des de l’anonimat de la llar o des de l’ús de pseudònims masculins, quan no menystingudes a pesar de la seva presència en certs salons il·lustres; considerades, emperò, autores d’obres de segona categoria.
Als nostres dies, la més gran complaença d’aquesta historiadora de l’art és haver pogut contribuir a posar en valor l’autoria de tantes i tantes callades o silenciades artistes; unes –dones- pintores que, de mica en mica, van guanyant un espai de reconeixement de la seva obra tant al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) com en altres grans museus. La clau ha estat recórrer minuciosament el món de la pintura i retrobar aquests –desconeguts, fins ara- genis de l’art, la seva obra, les seves geografies, i també –si, les fonts documentades ho permeten- la seva pròpia història; i, per què no, la seva omissió d’haver format par de grups socials. Al capdavall, és la investigació en història de l’art la que li ha proporcionat i, en sí, li proporciona aquests episodis de gran satisfacció; especialment en el sentit de donar nom i visibilitat a l’obra de nombroses dones abocades a l’oblit de la memòria. Així, doncs, no va esquivar d’aprofundir en el paper de la dona en relació a la pràctica artística, al món occidental, tot reflexionant sobre la interpretació d’algunes obres, el paper del mecenatge artístic -ser dona i artista- des de l’Edat Mitjana, passant per l’Edat Moderna, fins a arribar a la contemporaneïtat, contribuint a recalcar que ja s’està escrivint una Història feminista de l’art; talment aquella història difuminada pel sistema patriarcal al decurs dels segles.
