Tothom vol aparèixer com a gent de bé, guiada pels millors ideals, encara que només estigui moguda pels seus interessos, sovint poc honorables. Utilitzen el relat, que converteix les mentides en història oficial, per explicar campanyes polítiques sabent que mai podran complir i com a vehicle de propaganda ideològica.
Poden ser-ne exemples la Cimera del Clima de Glasgow, que no ha aconseguit un consens satisfactori per a tots. Alguns països tenen necessitats més peremptòries que les del canvi climàtic. Tots defensen interessos legítims i miren de fer el millor per als col·lectius que representen. Però fan teatre acusant-se mútuament de ceguesa i de falta de visió social.
O com, de manera incomprensible per a molts, s’està vivint l’escassetat de molts productes mentre algunes empreses treuen profit de la situació i fan créixer els seus beneficis de manera exponencial. I les explicacions que es donen, de problemes logístics i d’aturades derivades de la covid, no serveixen per justificar què passa.
Molts productes que fins ara es consideraven molt saludables s’han convertit de sobte, en productes no sostenibles. I no hi ha consens, perquè el biaix científic canvia depenent de la utilitat o problema que generen per la persona o el medi. Com tothom diu la seva, ja no se sap si el cotó, la llet de vaca, el gra, o la llana són adequats. I la població mundial no para de créixer i milions de persones continuen patint misèria, desnutrició i fam.
Tothom sabia que aquest any s’haurien d’aprovar els pressupostos per poder canalitzar els diners que s’habiliten des d’Europa. Però com que tothom vol deixar empremta, tots exageren el seu poder i no paren de discutir i amenaçar-se.
Se segueixen debatent les idees per construir una societat més justa i encara no s’ha descartat ni l’ús de la violència de les armes, ni la coercitiva per eliminar dissidents fetes per la policia i els jutjats. I es justifiquen els excessos, la manca de transparència i el clientelisme, embolicant-se en banderes i valors gens ètics.
La complexitat en què vivim no ha parat de créixer i el paper de la premsa i dels mitjans de comunicació continua sent com aportar anàlisi i rigor. Abans n’hi havia prou controlant el poder, però avui aquest utilitza de forma organitzada les xarxes socials per filtrar idees, per confegir estats d’opinió i per validar estructures que afavoreixin els seus interessos.
Defensar les idees pròpies i no deixar-se entabanar no està renyit amb escoltar. Però hi ha qui vol imposar la seva visió, menystenint les opinions dels altres i intentant crear noves realitats (de les virtuals ara en diuen metaverso). D’ací la importància dels mitjans, malgrat que tinguin una línia editorial i uns professionals que porten també les seves ulleres per on veuen el món. No hi ha res que sigui veritat o mentida, perquè depèn el color del cristall amb què es mira. Però és necessària la transparència que porta el bon periodisme. Cal una mica més d’humilitat i respecte, acceptant que hi ha parers diferents, amb qui s’ha de dialogar per arribar a compromisos de convivència.
