Cal parlar-ne, de l’escola, del català a l’escola. Per cert, abans d’entrar-hi, és del tot necessari i de justícia agrair el comportament heroic del personal dels nostres centres a l’hora d’afrontar els problemes ingents provocats per la pandèmia. Els mestres, professors i les direccions dels centres de primària i secundària han fet i fan una gestió exemplar i, una vegada més, han demostrat que són un element essencial de la societat.
Però també és del tot necessari parlar de la llengua a l’escola perquè ens trobem en un moment de perill extrem a partir que la Justícia (?) ha disposat el termini de dos mesos perquè s’executi (del verb executar!) la sentència “del 25% de castellà”; ja ho sabeu, la sentència del TSJC que obliga (un altre verb d’aroma franquista) a tots els centres a fer el 25 per cent de l’ensenyament en castellà. Una aberració! Què coi hi han de dir “els jutges”, en qüestions escolars i, sobretot, en relació a l’ensenyament de les llengües, justament en uns temps en què el català presenta una situació de precarietat molt preocupant en tots els àmbits i també en l’escolar i que tothom sap que és el català la llengua que necessita polítiques de discriminació positiva per salvar-se.
La llengua a l’escola és una qüestió pedagògica estrictament, o ho hauria de ser. Si els responsables d’un alumne tenen queixes del tracte escolar han d’acudir a l’escola, com s’ha fet tota la vida… I en el pitjor dels casos, canviar l’alumne de centre. Ja m’enteneu. Arribar als jutjats és un despropòsit que només s’explica perquè darrere hi ha motius “extraescolars”, motius de caràcter polític que, per desgràcia per a nosaltres, no són nous (1). Vénen de molt lluny, però que tenim molt presents des de la campanya del PP, del 2004, quan un tal Rajoy hi va recaptar signatures contra l’Estatut … i l’aparició de Ciudadanos, el 2006, el partit que neix amb un únic punt programàtic: atacar la nostra llengua.
El cas és que “el cas” arriba als tribunals, fins al TSJC! Recordeu, per simplificar, que a partir de la denúncia d’una família de Canet de Mart la resolució judicial manava a l’escola a fer el 25 per cent en castellà, que ara -perquè hi havia més denúncies- la sentència imposa el 25% a tots els centres de Catalunya. Una sentència que d’aquí a menys de dos mesos s’hauria “d’executar”. A ningú se li escapa el trasbals colossal que suposaria per a molts centres la reconducció forçada i sense solta dels projectes educatius.
A nosaltres, però, no se’ns escapa la magnitud de la situació. L’ escola catalana ha de ser com cal, és a dir, que garanteixi una educació integral, amb respecte als principis democràtics de convivència i als drets i les llibertats fonamentals. I pel que fa a la llengua catalana i la llengua castellana que procuri pel Projecte educatiu de cada centre, és a dir, per aconseguir el domini de les dues llengües en acabar l’educació obligatòria, d’acord amb la Llei d’educació de Catalunya (LEC). (2). Traslladar el debat escolar de l’àmbit educatiu al judicial és del tot perniciós. Són els centres els responsables d’aplicar els projectes educatius i les instàncies de l’administració educativa els que han de vetllar perquè se n’assoleixin els objectius… I prou!
La jugada política que mouen els partits espanyolistes amb el suposat conflicte de la llengua a l’escola busca la confrontació social i amb l’entrada en joc del poder judicial el grau de politització és de risc i perill per a la nostra societat. Ara el TSJC mana que en dos mesos tothom ha de complir amb el 25% de llengua castellana, una barrabassada inacceptable contra la que caldrà donar una resposta, com tantes vegades s’ha fet en defensa de la llengua i de l’escola catalanes, com ja es va fer el 18 de desembre quan Som escola ens va convocar a manifestar a Barcelona a l’inici d’aquest nou episodi colonitzador. Perquè “el cas del 25%” no és altra cosa que una acció colonitzadora de la metròpoli espanyola contra Catalunya. A nosaltres ens correspon rebel·lar-nos-hi. Ens hi juguem molt, amb la llengua; de fet ens juguem la supervivència com a Poble.
(1) Us pot servir el llibre de Pere Mayans. Cròniques negres del català a l’escola. Edicions del 1979. Barcelona, 2019
(2) Article 10 (LEC). Dret i deure de conèixer les llengües oficials 1. Els currículums han de garantir el ple domini de les llengües oficials catalana i castellana en finalitzar l’ensenyament obligatori, d’acord amb el Marc europeu comú de referència per a l’aprenentatge, l’ensenyament i l’avaluació de les llengües.
