Estem habituats que partits polítics i institucions econòmiques d’Igualada i comarca s’entestin a repetir una i altra vegada que cal treballar perquè sorgeixi més talent en el nostre territori. Certament, aquesta és una reflexió interessant i positiva, gens novedosa, d’altra banda. No cal ser un erudit per esbrinar que, en aquells espais on hi ha desenvolupada una bona dosi de talent, es crea ràpidament una atmosfera idònia perquè creixi un capital econòmic i de negocis envejable. Hi ha regions en el món que ho han sabut fer molt bé, ha crescut exponencialment la seva riquesa en la renda per càpita, i avui són un mirall per a molts. Que no ens enganyin: aquí som a anys llum d’això.
El problema és quan, per molt que demanis talent, o bé no sorgeixi, o bé marxi cames ajudeu-me cap a un altre lloc on se l’estimin més. Una cosa o a l’altra -o totes dues- estan passant a l’Anoia. Malauradament, també en altres punts del país.
No és estrany que un estudi recent de la Diputació de Barcelona admeti que les tres professions més demanades a la comarca de l’Anoia siguin administratius, personal de neteja i venedors de botiga… Si és així, és perquè fan falta més que cap altre ofici. Malauradament, el més demanat ja no són ni teixidors, ni remalladores, ni adobers. Tampoc personal de les arts gràfiques, o del paper, o de la metal·lúrgia. Informàtics, tampoc. En manquen, és clar, però pocs comparats amb els més demanats, que, és clar, pertanyen a un sector -el de Serveis- amb sous baixos i perfils on no calen grans estudis…
El pes de la indústria actual, malauradament, és una broma comparat amb el que tenia en el passat. És la crua realitat i també la constatació del fracàs d’una classe política que ha estat incapaç de mantenir el que va fer de Catalunya el que va ser.
Cal més autocrítica, més valor d’assumir la realitat, i més talent en els que dirigeixen les nostres vides i no l’han tingut mai.
