En motiu del Dia Mundial de l’Òpera, que se celebra el 25 d’octubre, l’Ateneu Igualadí destaca la temporada de directes per satèl·lit des de la Royal Opera House, que porta clàssics com Turandot, Madama Butterfly o La Bohème! Les properes sessions es poden consultar a https://ateneucinema.cat/opera-ballet/
Dia Mundial de l’Òpera
La celebració coincideix amb el naixement dels reconeguts compositors d’òpera i opereta, Georges Bizet i Johann Strauss II, i és una iniciativa recolzada per organitzacions com ara Òpera Amèrica, Òpera Llatinoamèrica i Òpera Europa, amb el propòsit de promoure aquesta forma d’art reconeguda a nivell mundial. Actualment, s’està tramitant el reconeixement oficial per part de la UNESCO, amb el suport de l’Institut Internacional del Teatre (ITI) i representants del món de l’òpera, com l’Opera & Music Theatre Forum del Regne Unit, ÒPERA Canadà, Òpera XXI de Espanya, Réunion des Opéras de France de França, i els Centres Nacionals per a les Arts Escèniques de Xina i Índia.
L’origen de l’òpera tal com la coneixem actualment es remunta a finals del segle XVI a les corts italianes. Entre els seus precursors hi ha els madrigals, balls de màscares, ballets de cortesanes, intermezzi i altres espectacles renaixentistes en què participaven actors, música i dansa. El terme “òpera” es va començar a utilitzar a mitjans del segle XVII per descriure les obres de teatre musical que fins aleshores s’anomenaven de manera més genèrica com a drames o faules musicals.
L’òpera es va difondre ràpidament per tota la península italiana, amb Venècia com a epicentre fins a mitjans del segle XVII. A finals del segle XVII, l’òpera va començar a estendre’s per tot Europa, i a principis del segle XVIII, es va fusionar amb la commedia dell’arte, donant origen a l’òpera buffa.
Al segle XX, després de la Segona Guerra Mundial, l’òpera va passar per un període desafiador, ja que compondre òperes no era una necessitat urgent. Tot i això, a partir de la segona meitat del segle XX, els pressupostos van augmentar considerablement, la qual cosa va portar a una reteatralització de l’òpera per justificar-la com un espectacle capaç de competir amb la perfecció sonora dels sistemes de reproducció. Això va permetre una major experimentació escènica, convertint-se així en un mitjà important de renovació per al món de les arts escèniques en general.
