Entrevista a Josep Jorba i Casanovas, coordinador de l’Aeròdrom d’Igualada-Òdena i músic
65 anys d’edat, igualadí. Electrònic i informàtic, però fa 20 anys que la seva companyia són els avions. Coordinador de l’Aeròdrom Igualada-Òdena i enamorat de la música.
És veritat que tot va començar amb una estació meteorològica?
Des de l’any 2002 que soc a l’aeròdrom perquè aquell any hi vaig posar una estació meteorològica. Vaig estar molt temps treballant a Barcelona a la Casa Kenwood, i allí també tocaven aparells dedicats a la meteorologia. Vaig fer cursos a Alemanya sobre això. Quan vaig plegar i vaig tornar a Igualada a viure, se’m va posar al cap de posar una estació a l’aeròdrom. L’única que hi havia oficial era la que tenia el Sr. Aguirre a l’Ajuntament. Poc després es va crear el Servei de Meteorologia de Catalunya, i els hi vaig demanar. El llavors alcalde d’Òdena, l’Agustí Viñals, em va donar via lliure, es va portar molt bé. I al cap d’un temps ja estava feta. Podríem dir que vaig posar Òdena al mapa, perquè quan surt al temps de TV3 és per les dades d’aquesta estació.
Quina és la teva funció?
M’encarrego de tot, des d’escombrar i posar el paper de vàter fins a atendre a un dels alts executius de la Seat quan ve des d’Alemanya i aterra aquí amb el seu avió. Últimament, em dedico molt a tot el que és la coordinació de drons. Tothom que vol fer volar un dron, en un radi de vuit quilòmetres, ens ha de demanar una coordinació.
Es coneix arreu d’Europa, el nostre camp d’aviació?
Més del que ens pensem. Està al mapa els aeròdroms principals de tot el món. Compta amb l’indicatiu internacional LEIG. Algú que estigui als Estats Units o Austràlia pot mirar les condicions i com està la pista d’aquest camp. Ara perquè hi ha guerra pel mig, però des de Rússia ens havien trucat a veure si podien utilitzar l’aeròdrom com escala per a un vol d’etapes… I tant que és conegut.
Quin paper creus que ha de fer aquest camp?
Mira, hi ha un exemple que no sé si és massa adient: el nostre aeròdrom és com la Barceloneta, als anys 70. És el perfecte desconegut, infravalorat i infrautilitzat. Potser és perquè n’estic enamorat, però té unes possibilitats i és un lloc d’esbarjo de primer ordre. Això, si ho tinguessin a la Toscana, estaria mimat. I ara no està mimat.
Vols dir que aquí hi ha negoci?
Jo et parlo de lleure però que hi ha negoci, evidentment, i més encara aprofitant tot l’entorn. Però insisteixo que avui a l’aeròdrom, quan ve la gent, no hi troba serveis. No hi ha cap bar, per exemple. De lavabos n’hi ha un, però jo no hi soc sempre, no hi ha bancs, a la nit està fosc. No és perquè la gent vingui a la nit, però aquí t’hi acostes i és la boca del llop. Però de dia, hi ha moltíssima gent que camina per l’entorn, persones que van fins a Can Macià i tornen cap a casa. És un lloc amb un paisatge preciós i especial, tranquil, i si a sobre veus quatre avions volant i la gent badant, és d’una qualitat de vida increïble.
El nostre aeròdrom és la base de treball dels avions d’incendis.
És una sort per a nosaltres. Fa de mal dir, però tant de bo la gent hagués pogut veure com treballaven els nostres aviadors i els nostres bombers en el gran incendi d’Òdena de fa uns anys, perquè era impressionant. Són com un rellotge. Quan un pilot de contra incendis li donen la nota d’alarma, jo diria que es transformen. Tot el que no sigui ajudar a apagar el foc no els interessa per res. Tenim un cos de bombers i uns pilots que, de la mateixa manera que durant la pandèmia donàvem les gràcies als sanitaris, a l’estiu hauríem de fer el mateix amb ells. Cada any ens trobem aquí, venen quatre o cinc mesos, i hi ha una certa amistat. Els aprecio i els estimo, perquè en aquell moment estan salvant vides. Perquè el foc el que fa, d’entrada, és matar vida.
Ets un apassionat de la música, de fa moltíssims anys. De fet, molts et coneixem per això. Vas començar de jovenet.
Al principi jo feia folk, amb un grup que es deia Pa Tou, amb el Toni Canals, l’Eulogi Domènech, el Joan Lladó, la Marcel·la Domingo i la Lloll Bertran! Teníem 14 anys. Després ja em vaig passar als Refonoll, que eren més elèctrics, que allí hi havia un altre igualadí molt conegut, l’avui organista Joan Paradell, i també hi eren el Pep Carol, el Bartomeu Gabarró, el Joan Oliva, que cantava, i jo, que tocava la guitarra. Vaig anar fent fins que per una malaurada malaltia no podia tocar la guitarra. Ara fa set o vuit anys que l’he tornat a agafar, arran de col·laborar amb el barri de Xauxa amb la programació musical, i llavors vaig crear un altre grup. La música m’ha donat vida, és el meu psicòleg de capçalera, és el meu tranquil·litzant, és el que jo puc donar d’entrada en qualsevol tipus d’instrument. I penso que tothom, tothom hauria de saber que tocar un instrument, el que sigui.
Què hi feu a Xauxa?
L’associació de veïns té un local social molt maco, que és del Toni Canals, una persona amb una iniciativa pròpia brutal. Gairebé cada setmana hi ha actuacions musicals, que volem que siguin una miqueta, diguem-ne alternatives, no només rock i pop. I amb èxit de públic. La música en directe té una força increïble. La música en directe em dona respostes, per dir-ho d’alguna manera. A quines preguntes? No ho sé, però m’omple un sac important de la meva vida que trio quan ho necessito.
