La perversió del llenguatge – Miquel Saumell

Hi ha força confusió, interessada o no, en el termes que s’acostumen a utilitzar quan ens comuniquem, fins al punt que, tot sovint, assistim a una clara perversió del llenguatge. Quan davant d’una situació de manifesta precarietat laboral els nostres governants parlen d’una “clara recuperació econòmica” i d’una “creació neta de llocs de treball”, s’està pervertint el llenguatge. Així, de la substitució de cinc contractes laborals “normals” (quaranta hores setmanals i un salari digne) per set contractes “precaris” (quinze hores setmanals per un salari de misèria) en diuen creació neta de dos llocs de treball; s’ha passat de cinc a set treballadors ocupats. Però la realitat és que també s’ha passat de 200 a 105 hores setmanals contractades i, mentre els cinc treballadors anaven fent la viu-viu, els set treballadors precaris amb prou feines podran arribar a final de mes. Diguin el que diguin les estadístiques, no només no s’ha creat ocupació sinó que se n’ha destruït gairebé la meitat. Quan a la biografia oficial d’un polític en comptes de dir que és advocat s’utilitza el terme “estudis de dret” també s’està pervertint el llenguatge: és una forma amable de dir que aquella persona no pot acreditar el títol universitari. Més. Dir-ne baixada d’impostos del que per a una gran majoria, a efectes pràctics, no deixa de ser un augment encobert de la fiscalitat és una clara perversió del llenguatge, com també ho és dir-ne pujada de pensions del que només és una pèrdua continuada del poder adquisitiu del pensionista. Però el governant, sabent que ens està mentint, ens ho va repetint amb cara de satisfacció i sense posar-se vermell. Dir-ne cortesia del que és una evident descortesia constitueix una altra perversió del llenguatge. S’anuncia el començament d’un acte per a una hora determinada i de seguida surten amb allò tan molest de “si us sembla bé ens esperarem els cinc minuts de cortesia a veure si arriba més gent”, com si aquesta cortesia malentesa hagués d’estar per sobre de la clara descortesia cap als que han arribat a l’hora. I quan els ho fas veure alguns encara et miren malament. És el món al revés. Però deixant de banda la perversió del llenguatge sempre he pensat que la puntualitat no és una qüestió de cortesia sinó d’exigència ètica. De vegades m’he arribat a sentir estrany per arribar a l’hora que toca, però si volem tenir un país endreçat, seriós, respectat i modern, això de la puntualitat hauria de tenir molta més importància de la que, en general, se li dóna. Miquel Saumell