Una vegada, en aquesta columna, vaig escriure que lamentava que “cada vegada que descobreixo una corruptela, em surten els mateixos noms. Sempre els mateixos”. Ho vaig escriure fa més de vint anys i he tornat a pensar-hi aquesta setmana, veient l’escàndol de corrupció política que s’ha desfermat amb el cas “Koldo Garcia”. Una trama, pretesament empresarial, que es va fer amb les compres de mascaretes durant la pandèmia de la covid.
No soc de parlar dels problemes dels partits espanyols, prou feina tenim amb els dits independentistes catalans, però és que en aquest cas, a més de ser d’una baixesa miserable en jugar amb la vida de milions de persones, el primer secretari del PSC, Salvador Illa, es troba al bell mig de l’escàndol.
Quan es varen cometre els presumptes delictes, el ministre de Sanitat era Salvador Illa que, recordo va privar via decret a les “comunidades autónomas” de la possibilitat de comprar mascaretes pel seu compte. Queda clar, per tant, que ben comprades o mal comprades, la compra de mascaretes és de la seva total responsabilitat.
Illa només va ostentar el càrrec de ministre de Sanitat durant un any i una setmana, però va tenir temps, com li ha passat en altres responsabilitats institucionals que ha desenvolupat, d’aparèixer al mig d’un dels escàndols de corrupció més grans que ha patit l’estat espanyol: la compra de bates d’un sol ús i de mascaretes. Era difícil de destacar en la història de la corrupció espanyola, però Salvador Illa ho va aconseguir… i només en un any i una setmana. Com diuen els moderns: et felicito fill!
El motiu oficial per destituir Illa del “seu” ministerio, va ser que volien que encapçalés la llista socialista al Parlament de Catalunya, però fer la substitució del ministre de Sanitat enmig de la pitjor pandèmia que ha patit el món en aquest segle, no sembla l’opció més encertada. Illa va fer el seu retorn a la política catalana amb la solvència suficient com per imposar-se per la mínima a ERC i Junts, entretinguts com estaven amb les seves lluites d’egos i veure qui acaparava més cadires.
Disciplinat com és a l’autoritat del PSOE, Illa gaudeix del respecte de la premsa espanyola -i també de la catalana subvencionada- i dona suport incondicional al govern minoritari d’ERC a la Generalitat. Les seves intervencions al Parlament de Catalunya no passaran als annals del parlamentarisme, però tampoc li donaran un maldecap ni als presidents -d’aquí i d’allà- i encara menys molestaran a la direcció del PSOE.
Tant és així que, segons les enquestes, Salvador Illa guanyarà les eleccions al Parlament i, aquesta vegada amb el suport previsible d’ERC i Comuns obtindrà la presidència i es repetirà un govern tripartit que, com va fer el de Montilla, endeutarà Catalunya fins a les orelles, però a diferència del de Cornellà que va aconseguir algunes cessions de l’Estat a Catalunya, Illa, presoner de les bates i les mascaretes de l’escàndol, es limitarà a obeir les directrius del pitjor PSOE que he tingut la desgràcia de conèixer.
I mentrestant els nostres sense donar-nos una alternativa il·lusionant.
