Ahir dijous, el Teatre de l’Aurora estrenava La Primera, el nou muntatge teatral de l’actor igualadí Joan Valentí, dirigit per David Pintó que relata la desconeguda història de Nativitat Yarza Planas, la primera alcaldessa de Catalunya que després de 40 anys d’exili no va aconseguir tornar a casa.
L’obra es podrà veure també avui divendres a les 8 del vespre i demà dissabte a les 12 del migdia.
Després dels èxits de Mort a les cunetes i Molotov, l’actor igualadí Joan Valentí ens ofereix la seva nova producció coincidint amb els 150 anys del naixement de Nativitat Yarza (24 de desembre de 1872), en un homenatge a totes les mestres de la República.
Porteu a l’Aurora el nou projecte, La primera: què veuran els espectadors que vinguin al teatre?
Els espectadors coneixeran la vida d’aquesta dona extraordinària, aquesta mestra, activista, feminista, miliciana, que amb 63 anys se’n va anar al front i que a més a més va ser la primera alcaldessa de Catalunya escollida democràticament, a Bellprat l’any 1934.
També volem mostrar tot un seguit de dones que han sigut les “primeres” a trencar barreres: la primera aviadora, la primera llicenciada en medicina, la Francesca Bonnemaison, la Rosa Sensat… parlem de moltes “primeres”. Penso que s’ha de fer, perquè és una part de la història que no se’ns explica i les dones durant, la història, han trencat barreres i essent invisibilitzades i oblidades en moltes ocasions.
També vol ser un homenatge a les mestres de la República perquè van ser -juntament amb els mestres- qui van portar tots els valors republicans a l’escola i que amb el nou règim van ser rehabilitades, van ser depurades i moltes d’elles van haver de marxar a l’exili, des d’on van continuar posant en pràctica aquesta pedagogia capdavantera allà on eren.
Com ha estat el procés de recerca històrica per fer el guió de l’obra?
Sempre és divertit; quan t’endinses en un tema sempre llegeixes molts llibres, veus documentals, busques tot allò que ja s’ha fet i en aquest cas per exemple hi havia la pel·lícula documental Las maestras de la República i també hem comptat amb en Salomó Marquès, que és un catedràtic emèrit de Pedagogia que ha fet tota una recerca sobre aquestes mestres oblidades. Tot aquest material conforma una base sobre la qual hem treballat. És apassionant veure com aquestes dones, activistes que van treballar de valent per aplicar aquesta nova pedagogia a les escoles catalanes, les que van poder van continuar fent la seva feina des d’allà on van haver d’exiliar-se.
Un cop tens tot el material ve la feina de condensar-ho en una hora aproximadament i a més a més, fer que hi hagi emoció, perquè no fem una conferència sinó que hem d’emocionar. Hem de buscar com arribar a la gent.
Les teves darreres produccions teatrals (Mort a les cunetes i Molotov) estan basades en fets de la història recent del nostre país. Per què has decidit treballar aquests temes?
Abans ja havia fet alguna cosa sobre temes d’història, com per exemple amb el Robert Gobern vam fer dos espectacles de memòria històrica però en aquest cas sobre el 1714: La Butaca i La quarta via. Parlar de memòria històrica és una manera d’arribar a la gent. La història recent del nostre país és una gran desconeguda per a la majoria de nosaltres: per exemple a 4t d’ESO, a l’assignatura d’història, s’hi arriba a final de curs i es toca molt per sobre.
El teatre, com sempre, serveix per fer arribar a la gent temes importants, interessants.
En aquesta ocasió, fer una obra sobre la Nativitat Yarza gairebé era obligat en l’any del 150 aniversari del seu naixement. I per exemple, quan ens arriba el llibre del Roger Mateos sobre Cipriano Martos, dius: aquí hi ha un espectacle, una pel·lícula, un documental… Són personatges tan potents que donen per molt.
Nosaltres, al ser un sol actor, hem de treballar amb personatges que vagin parlant d’aquella persona sobre la qual va l’obra. I sobretot no parlem de grans personatges de la història, perquè d’aquests ja se’n coneix molt; parlem de persones per a les quals els cànons de l’èpica preestablerts socialment no els representen, com si la Nativitat Yarza, per exemple, no hagués dut a terme gestes importants, èpiques… El que nosaltres volem és això: parlar de persones que no són cèlebres però que la seva història és extraordinària.
En aquesta obra estàs tu sol dalt l’escenari però hi apareix una veu en off femenina que representa la Nativitat.
Sí, la Pepa Arenós Ardiaca, una gran actriu, posa la seva veu a la Yarza, de qui no s’ha trobat cap arxiu amb la seva veu. I aquest és un recurs que ens va molt bé per poder-li donar jo la rèplica i ella expressar les seves idees. En la biografia que en van fer l’Isidre Surroca i l’Antoni Dalmau hi ha moltes entrevistes i ens ha permès, per exemple, fer una entrevista a la Yarza com si fóssim l’any 34.
Durant l’obra sempre estic sol a l’escenari, malgrat que hi ha moments que es projecten un parell de videos del Dan Ortínez, sona una cançó del Martí Marsal i també hi ha una interrelació amb el públic, per fer-lo participar.
Et sents còmode fent monòleg?
Sí, perquè no deixes d’explicar històries, però, sempre és més trist perquè estàs sol… En aquesta ocasió, com que no és un monòleg pròpiament dit, és més variat i a mi l’estona em passa volant.
Has treballat en diverses companyies teatrals i de circ com els Comediants, Moti i Cia, Pepa Plana… El món del clown, del pallasso, és complicat?
Actualment ja no tant. Penso que el circ, des de fa un temps ja no és una cosa tan menystinguda. Amb el teatre però encara passa una mica allò que si fas una cosa dramàtica, de plorar, sembla que sigui més important o més difícil que fer comèdia, que fer riure, quan el més difícil que hi ha és fer riure a l’espectador. Els grans còmics, com en Pepe Rubianes, per exemple, que omplen grans teatres, tenen molt mèrit.
El món del clown és molt divertit. Malgrat que he fet a vegades d’august, que és el pallasso que fa riure, habitualment faig de pallasso de la cara blanca que és el que dona la rèplica als augustos i contraugustos. Amb la Pepa Plana i la Lola González, a l’espectacle Si tu te’n vas, faig aquest paper, soc la pallassa que ha de posar ordre entre elles dues. És molt divertit i demana molta agilitat mental, però ens ho passem molt bé.
També vas formar part de Comediants que aquest any celebren el 50è aniversari. Com va ser treballar amb ells?
Sí, el dilluns 12 a Barcelona es va fer la presentació del llibre dels 50 anys dels Comediants i va ser molt emotiu, perquè ens vam retrobar molta gent que feia molt temps que no ens vèiem. Comediants és una companyia que és part de la història del nostre país, que ha marcat un segell propi. El creador del Circ du Solei, per exemple, era un gran fan de Comediants, companyies com la Fura dels Baus no es poden entendre sense Comediants, van trencar sistemes… És un goig haver-ne format part.
I durant uns 15 anys vas ser el Pau de la família dels Súpers, del Super3.
És una etapa que amb els anys t’adones que és una meravella haver-ne format part. Ara, quan veus nois i noies de vint anys que venen i et diuen “vosaltres vàreu ser una part important de la nostra infantesa”, és un orgull. Penso que el Super3 va aportar uns valors als infants del moment i amb la família del Super3 entràvem a moltes cases, un fet molt important tant per a la llengua catalana com per al món audiovisual d’aquest país.
Sempre has estat lligat a diversos projectes culturals de la ciutat, un els quals el mateix Teatre de l’Aurora.
Sí, de fet vaig ser 12 anys president d’Unicoop Cultural. Jo formava part de Gralla, del Grup Sardanista Montserratí i quan la Cooperativa es va dissoldre, totes les entitats que hi estaven acollides gràcies al senyor Salvador Riba, ens vam constituir en cooperativa cultural. Finalment l’any 1996 vam aconseguir obrir el teatre.
L’Aurora s’ha convertit en un referent dins els teatres de petit format.
I ara soc regidor a l’Ajuntament d’Igualada treballant fermament perquè la cultura arribi a tota la ciutat i sigui oberta a tothom.
