Diumenge passat, dinant amb uns amics, va sortir el tema del procés d’independència. El desig general era que passés alguna cosa. “Que entrin els tancs per la Diagonal, d’una vegada. O que empresonin tot el govern….” Perquè la gent te ganes d’acabar amb una 
situació que dia a dia es fa més insostenible.
Feia pocs dies que Lluís Llach –que recorre els pobles fent de missioner de la causa– demanava encara una mica de paciència “perquè una cosa com aquesta s’ha de fer bé i hi ha molts caps per lligar”.
Té tota la raó. Però també és cert que tenim ganes d’acabar amb aquesta tensió constant entre el govern de Madrid i el de Catalunya. Ja fa set anys –set!– que sortim al carrer, que ens hem compromès amb les enquestes, les paradetes, les xerrades, els viatges, reunions… Si cal acompanyem els polítics per mostrar la nostra solidaritat davant els processos que s’han endegat. Però una espera massa llarga pot tenir conseqüències negatives. D’una banda, dona temps a l’adversari per preparar la seva estratègia i atacar-nos amb més contundència.
I per una altra, si no es fan palesos uns resultats, hi pot haver un descens en la motivació que fins ara s’ha mantingut prou alta. Crec que ja és temps de començar a parlar concretament de com es farà la consulta al poble, amb quins mitjans es comptarà i quina estratègia se seguirà en cas d’una oposició violenta per part de l’estat. Tot plegat, per mantenir ben alta la moral dels que ja estem convençuts, però sobre tot per explicar als que dubten de quins seran els avantatges d’una Catalunya independent. I això cal fer-ho en tots els àmbits i en tots els ambients, especialment en el cinturó de Barcelona.
Si es volen aconseguir els seus vots, s’han d’explicar molt clarament aspectes que fan referència als seus signes d’identitat –en molts casos forana–, a la posició de la llengua castellana, a la nacionalitat espanyola… tot això a més d’explicar els avantatges de tot ordre que comportarà per a la totalitat del país. No és aventurat pensar que una votació contundent en favor de la independència depèn en bona part de l’actitud de la població immigrada amb dret de vot, és a dir, majoritàriament els procedents de diverses regions espanyoles. Un resultat clar a favor del sí, a més de la imatge que presentaria a tot el món, comportaria una gran força i seguretat en l’acció de govern. Un referèndum com el que es prepara no es pot guanyar per dècimes.
Si fos així, les pica-baralles serien constants. En canvi, un percentatge superior donaria una força real i definitiva a un govern que haurà de fer mans i mànigues per representar –i respectar– tots els ciutadans d’un país plural i complex. No pot ser que els catalans quedem en minoria; tampoc no podem continuar amb aquesta mena de complex d’inferioritat que tantes vegades ens ha fet abaixar el cap i fins i tot demanar perdó per ser catalans. Només ho aconseguirem amb dos mitjans: una explicació clara i un orgull de ser allò que som. Sense imposicions, però també sense renúncies.
Josep Maria Carreras
