Se’ns n’ha anat en Josep Elias i Farré. El Senyor Elias, com tots el coneixíem. A casa nostra, de portes endins, perdem algú que ens era un referent en moltes coses, no només perquè era un pou de saviesa, sinó perquè no hi havia cap conversa sense que se’n tragués alguna cosa nova, i, a voltes, una forma diferent d’explicar-les. Prudent, amable, per la seva ment corria, per damunt de tot, una estima genuïna per Igualada i per tot allò que era igualadí, des dels seus orígens més llunyans. I tenia ganes sempre d’explicar coses. El Josep potser no ho sabia, però també era un mestre.
Fa només unes setmanes vaig tenir la sort d’entrevistar-lo, a casa seva, al costat de la seva dona Pilar i al voltant de la taula, damunt una pila de papers, com a ell li agradava. Papers d’històries. D’Igualada, és clar. No conec ningú que tingui tantes coses i tan ben guardades, sobre la meva ciutat. I sobre el circ, també, una passió especial que el va portar no fa gaire a publicar un llibre. Potser gràcies a això el Josep tenia un riure fàcil. Rèiem plegats moltes vegades, fa temps, a la redacció.
Es mereixia, i tant, un reconeixement per part nostra. Per això La Veu de l’Anoia li va retre homenatge fa només dues setmanes en ocasió del 40è aniversari. Va ser un petit detall, però ple d’estima per part de tots els que formem la família de La Veu. El Josep va fer l’esforç d’acostar-se a la festa d’aniversari, al costat del seu fill Cesc, també col·laborador del setmanari. Jo no sé si això de debò es porta a la sang, deu ser que sí, però el Cesc, el Pep i la Isabel, els seus tres fills, han tingut sempre relació amb les lletres, la fotografia i els mitjans de comunicació. Quin llegat que has deixat, Josep!
Nascut un dilluns, l’11 de maig de 1931, es va guanyar la vida al Banc Central, a la Rambla, fins que es va jubilar. Però sempre va tenir el cuc d’escriure, ja quan estudiava als Maristes, o fins i tot quan feia el servei militar a Melilla. Des de 1949, va començar a col.laborar al Boletín CAI, Contrapunt, Igualada Deportiva, OAR, però la revista Vida va ser la seva primera escola, on cada setmana explicava tradicions i costums perduts d’Igualada i l’entorn. Després va començar a col·laborar a La Veu, des del número “zero”, com li agradava dir a ell. I fins avui. Sí, perquè a la pàgina 40 d’aquest exemplar en podreu llegir el seu darrer article. Actiu fins l’últim dia. Pocs són capaços de fer-ho, sobretot, com ell, quan passaven dels noranta. Quina sort!
Amb el Josep compartíem el benaurat costum de regirar papers per conèixer coses d’Igualada. D’història, sobretot. Per això vam visitar junts l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca, en plena polèmica pels “papers”. Vam fotocopiar tot el que vam poder d’Igualada i l’Anoia durant dos dies, i després, per capítols, ho anàvem publicant al diari… També vam publicar fins al darrer detall un pergamí medieval trobat a l’Arxiu Diocesà de Vic on es parla per primer cop d’Igualada, al segle XI. Quina troballa!
Quan els anys van anar passant, el Josep va minvar la periodicitat dels seus escrits a La Veu, però no va fallar quasi mai. Història, records, costums, renoms, tot allò que ens ha fet als igualadins el que som, i el per què som. Moltes de les coses escrites que ens ho recordaran a tots per sempre més, són obra seva. Patrimoni d’Igualada. El 2019 va rebre el Premi d’Honor Ciutat d’Igualada.
Te’n vas però ens quedem de tu moltes coses. Marxes, però deixes un immens record, com aquelles pedres velles que aguanten, fermes, el pas del temps.
Gràcies per tant, Josep!
