La diferència entre redactar notícies i columnes d’opinió en un setmanari com La Veu de l’Anoia és que a les notícies t’has de limitar a explicar què ha passat -o què s’espera que passi- i en les opinions pots explicar per què han passat determinades coses. En altres paraules, amb les notícies, si ets honest, ets presoner de la realitat que coneixes, i amb les columnes d’opinió, ets lliure d’explicar què penses o què t’ha passat.
Aquí podria posar molts exemples de grans periodistes i de grans opinadors, però podria semblar que em comparo amb les grans plomes del nostre país, i no ho faré. Setmana rere setmana escric sobre l’actualitat de cada moment, salpebrant-ho amb experiències personals encara que no tinguin res a veure amb la actualitat anoienca del moment, però que d’alguna forma crec que poden ser útils -o agradables de llegir- als lectors. Just això és el que passa avui.
La present columna neix dimecres passat a primera hora del matí. Tenia cita amb el gestor per fer la declaració de Renda – sempre soc dels darrers a fer-la – i anava bastant acoquinat. El dia abans vaig consultar l’esborrany que realitza cada any Hisenda. Em sortia a pagar gairebé sis-cents euros, fet que no és mai un plat de gust. Més veient el baixíssim nivell de serveis públics que ens brinda l’estat espanyol als ciutadans.
Durant anys em feia la declaració jo mateix, car en tenir un sou, unes càrregues familiars i un patrimoni concret, nomes era qüestió d’omplir les caselles corresponents i ja ho tenia. Vet-ho aquí però que, en fer-me més gran i veient el creixent laberint de normes fiscals noves, vaig optar per confiar la meva declaració a un bon gestor.
El cas és que aquest any, dimecres concretament, vaig presentar tots els patracols al meu gestor que davant meu va omplir les caselles corresponents i em diu: “Aquest any et retornen gairebé quatre-cents euros!” “No pot ser. Ahir vaig mirar l’esborrany i n’havia de pagar cap a sis-cents!” li vaig dir. “És que s’ha aprovat tenir en compte les antigues aportacions a les mútues dels treballadors i per edat et corresponen unes deduccions més altes. Això és nou i es poden demanar retards dels darrers quatre anys!” em va dir. És a dir, tothom que hagi estat assalariat té dret a unes deduccions que venen d’anys enrere. Segurament que vostè, amable lector, també hi té dret.
De manera que, entre fer la declaració pel meu compte i confiant en la bona fe de l’esborrany d’Hacienda, hauria hagut de pagar mes de sis-cents euros i gràcies al gestor, en cobraré més de tres-cents. Acudir a un bon gestor a l’hora de pagar -o cobrar- d’hisenda, és sempre la millor opció. En el meu cas, són cap a mil euros.
Els bons professionals són els que fent bé la seva feina, ens ho posen més fàcil als ciutadans. No seria prou bon periodista si no compartís aquesta informació en una columna d’opinió. Al capdavall no deixa de ser notícia que l’estat ens retorni una part dels diners que ens ha cobrat. Disposar de bons gestors ens facilita la vida.
