Periodista abans que polític, Francesc-Marc Álvaro manté intacta la fe en la paraula com a eina de resistència democràtica. “Cal conèixer bé aquells que volen capgirar la societat oberta a partir de la por i de l’odi”, escriu. I afegeix, amb la serenor de qui ha vist de prop el poder: “El periodisme, encara avui, és el millor antídot contra la barbàrie”.
Coincidint amb el cinquantè aniversari de la mort de Franco, el periodista i escriptor Francesc-Marc Álvaro publica El franquisme en temps de Trump (Pòrtic), un assaig que connecta el llegat autoritari del franquisme amb el ressorgiment global dels populismes d’extrema dreta. Álvaro, actualment diputat al Congrés per Esquerra Republicana de Catalunya com a independent, observa des de dins de la política els mecanismes que abans analitzava com a periodista. Amb una llarga trajectòria a La Vanguardia, TV3 o Catalunya Ràdio, i Premi Nacional de Periodisme, reivindica el valor de la mirada crítica en una època marcada per la desinformació i la postveritat.
En aquesta conversa, reflexiona sobre el periodisme, la política i els reptes democràtics d’un temps on, segons ell, “el franquisme desapareix de la memòria col·lectiva com si mai hagués existit, mentre un neofranquisme desacomplexat creix a les urnes.
Durant anys has estat un periodista de referència; què et va moure a passar d’observador i comentarista polític a ser actor de la política?
Sempre he estat un apassionat de la vida política i de la història. El pas a l’activitat parlamentària és fruit de la voluntat de servei i de la curiositat pròpia del periodista que observa. Però soc periodista, de polític només en faig durant una etapa, que no sé quant durarà.
Què diries als estudiants de periodisme sobre la professió avui?
La professió viu canvis radicals amb el pes que tenen les xarxes socials, la IA i el setge dels populismes que es mouen amb la postveritat. Dit això, fer periodisme és ara més necessari que mai: cal que algú certifiqui el que ha passat de debò i doni sentit a una acumulació de fets que, sovint, ens aclaparen. I cal que el periodisme separi el gra de la palla, per ajudar el ciutadà a prendre decisions.
En el teu llibre parles de Trump i de la seva influència en la societat. Creus que és suficient parlar d’autoritarisme i d’extrema dreta?
Hi ha una onada reaccionària liderada per Trump que apareix també en altres països. N’hem de parlar per entendre com s’ha esdevingut. Els partits tradicionals han de fer autocrítica, cal tenir clar que els ultres entren pel forat de l’antipolítica, que neix dels vicis i falles de la democràcia.
Com valores la barreja entre diners i economia i la manca d’ètica i valors tradicionals en les característiques dels polítics d’avui?
Hi ha polítics de tota mena. Vull reivindicar la gent honrada que fa política des de moltes institucions, gent que treballa de valent. Els casos de corrupció d’alguns no ens han de fer perdre de vista aquesta realitat positiva.
Enriquir-se sent President dels Estats Units, no és corrupció?
El cas de Trump és una corrupció des de molts punts de vista. És el poder pel poder i la riquesa obscena, i el menyspreu a l’Estat de dret i a moltes llibertats que pensàvem que estaven consolidades.
Però en Trump no fa el mateix que els altres, simplement sense careta?
Trump fa de la seva naturalitat, barroeria i agressivitat un show perpetu que li permet connectar amb una part de la societat que viu de manera acrítica molts malestars acumulats. També molts ressentiments alimentats pel discurs de l’odi.
El poder equival a ser intocable?
No hauria de ser així en cap lloc. El poder democràtic no ha de permetre que el governant sigui impune, hi ha un principi d’igualtat davant la llei que cal preservar.
I com es pot dir prendre decisions diferents de les que dicta la pròpia consciència?
Això demanaria una resposta molt llarga. Max Weber va distingir entre l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat, que és una manera d’arribar a un dilema que té qualsevol governant. Les circumstàncies sempre són delicades quan parlem dels interessos generals, i el polític ha de pensar afinadament quina és la decisió que convé més a cada moment, sabent que la solució ideal no existeix.
Com es pot definir el pensament de què vol la societat? Governar pensant en les enquestes?
Es governa amb les enquestes damunt la taula, però el governant de nivell ha de fer cas a altres dades. També ha de confiar en el seu nas i en allò que forma part de l’esperit de cada època, i que no recull cap sondeig. La política no és ciència tot i que ha d’escoltar els experts. Té alguna cosa indefinible que fa que sigui apassionant i molt arriscada.
És una funció de la política “adoctrinar” la societat per dirigir-la cap a ideals que interessen als qui manen?
No s’ha d’adoctrinar. El ciutadà ha de fer-se un criteri a partir del que veu, viu, escolta i llegeix. Hi ha partits que tendeixen a simplificar els problemes, són els populistes. Cal parlar a la societat sense amagar les dificultats, no es pot tractar el ciutadà com si fos un infant. Ara, cada partit ofereix una visió del món i els votants ho saben quan van a les urnes. Això és també la democràcia.
Com veus el camí cap a la independència ara? És una quimera?
Catalunya va viure un procés que va acabar amb repressió i frustració. Això no obstant, la idea de la independència perviu i forma part de la nostra agenda pública. Per què? Molt senzill: els poders de l’Estat espanyol tendeixen sempre al centralisme i això ens porta a pensar de manera raonable que la nació catalana viuria millor amb un Estat propi. Aquesta idea té molta força, malgrat les dificultats per fer-la realitat.
