Avui començaré amb un acudit, no gaire bo per fer riure, però molt definitori de la mena de gent que governa. “Va morir un polític i es va presentar davant de Sant Pere exigint poder elegir el lloc on passar l’eternitat. Tota la vida he defensat que tots som iguals davant la llei i vull que es respectin els meus drets! Li va dir al porter del Cel.
No és el nostre costum, però com que no venen gaires polítics al Cel darrerament i per deferència a vostè li deixarem anar a passar vint-i-quatre hores a l’infern i després vint-i-quatre hores més al cel. Quan hi hagi passat, vostè podrà decidir on es vol quedar.
L’home va acceptar i va baixar als inferns. Hi va trobar un ambient relaxat, amb gent fent tertúlia, fumant, bevent -sexe no perquè no hi ha reproducció- amb música i ball i menjar per a tothom. Passades les vint-i-quatre hores -em pensava que no s’hi estava tan bé a l’infern- l’home va pujar al cel. Allà va trobar un ambient avorridot. Querubins tocant l’arpa des d’uns núvols blaus. Ningú discutia. Ningú no menjava ni bevia ni fumava, només meditació i calma. Molta calma… és a dir avorriment total.
L’home va dir a Sant Pere: sincerament m’esperava una altra cosa. Prefereixo tornar als inferns, hi ha més bon ambient. Com vostè vulgui. És la seva elecció, però pensi que si marxa ja no podrà tornar mai més! Ho entenc, va respondre el polític i va baixar novament als inferns.
Quan va arribar l’ambient era molt diferent. Ja no hi havia música, ni ball, ni begudes, ni canapès, només les calderes amb foc intens i els diables punxant els condemnats amb les seves forques. Veient el canvi radical, l’home es va enfadar molt i va anar a veure a Llucifer: On són les begudes, el menjar, la música i el bon rotllo que hi havia aquí fa nomes vint-i-quatre hores? És que va venir quan estàvem en campanya electoral. Vostè va votar quedar-se amb nosaltres i ara s’ha d’atendre a la seva lliure decisió.”
Ja he dit que l’acudit no es gaire bo però hi he pensat en veure que l’ajuntament d’Igualada ha decidit incrementar de forma brutal els impostos que imposen als ciutadans. Si en Marc Castells i el seu fidel Jordi Cuadras, durant la campanya electoral, haguessin avisat dels seus plans econòmics per a la ciutat, estic segur que el resultat no hauria estat el mateix.
La campanya electoral no és un temps per mentir, sinó al contrari, és per donar a elegir als ciutadans entre les diverses opcions polítiques que ens presenten els càrrecs d’elecció. Si els ciutadans som enganyats pels partits -com passa sovint- els vots haurien de ser revertits o sotmesos a nou escrutini popular. Mentir o amagar decisions futures hauria de ser considerat delicte electoral, el perpetri qui el perpetri.
Els manifestants de dissabte i els de dimarts són igualadins carregats de raó que se senten estafats per Marc Castells i per Jordi Cuadras. Els ciutadans, pensem com pensem, ens mereixem més respecte per part dels que, quan són candidats diuen una cosa i quan ja tenen els vots, fan la contrària.
