Fa cinc anys d’uns fets extraordinaris que varen canviar -o podien haver canviat- la història de Catalunya. Entre el sis de setembre i el tres d’octubre del 2017, a Catalunya el poble va desbordar els partits. I més que ho hauríem fet, si no ens haguessin desmobilitzat sense cap raó.
Les dates culminants d’aquell procés foren el 29 i 30 de setembre, quan vàrem ocupar els col·legis per celebrar el referèndum de l’1 d’octubre. Ja veníem d’amagar les urnes -i no pas poques- que varen arribar a tots els col·legis electorals com sorgides del no res. Aquesta, per si sola, ja és una gesta gairebé impossible, però la fèrria voluntat de milers de catalans treballant amb el mateix objectiu la va fer possible.
L’Estat Espanyol va respondre a la voluntat democràtica dels catalans amb pallisses, agressions, segrest d’urnes i ferides -algunes de caràcter greu- a persones indefenses que nomes volíem votar. El Referèndum, malgrat els impediments va ser un èxit de resultats i d’organització. Dos dies després, el dia 3 d’octubre, Catalunya va fer una vaga general que va paralitzar tot el país.
A partir del tres d’octubre però, no hem parat d’anar enrere. Nou empresonats, nou exiliats, més de quatre mil represaliats i de tenir la independència a tocar, hem passat a ser menys que una autonomia. La Generalitat ha quedat reduïda a una mera gestoria dels assumptes de l’estat a Catalunya.
Fa cinc anys vàrem demostrar que és possible vèncer a l’Estat, però és molt difícil com la repressió posterior es va cuidar de demostrar. Ho hem après. Hem après que per guanyar hem de sortir al carrer i, si estem ben decidits, no hem de tornar a casa fins que haguem assolit els nostres objectius.
Aquests propers dies hi ha actes i manifestacions convocades. Després de l’èxit de l’Onze de Setembre que ha mogut consciències dins dels partits dits independentistes ara arriba la data de l’1 d’octubre que ha de ser l’inici del nou embat amb l’Estat. No és un embat qualsevol, és una prova de foc que ens fem nosaltres mateixos. Cal veure si som capaços de superar als partits polítics que, tenint 74 diputats i el 52% dels vots -i una oposició de fireta al Parlament de Catalunya- són incapaços de complir els seus compromisos electorals.
Els partits necessiten un canvi de rumb, que només pot venir de la mà d’un canvi de dirigents, i per obligar-los a fer-ho, ens cal sortir al carrer sense distinció d’ideologies, d’opinions o d’interessos. Cal fer com fan els moixiganguers: una base sòlida, tothom fent força i mantenir l’equilibri quan els més àgils van pujant, pis a pis, fins a bastir el castell.
Sabem com fer-ho. És dificultós, però estic segur que si volem, entre tots ho farem.
