No soc endeví, ni faig cas a les enquestes, i malgrat això puc vaticinar amb molta seguretat que, l’anomenada esquerra espanyola, PSOE, Podemos, IU es fotran una castanya de proporcions siderals a les eleccions d’Andalusia. Això passarà tot i que al davant hi tenen a la dreta més reaccionària d’Europa i al neo franquisme més cavernari.
Com pot ser que l’esquerra que havia dominat Andalusia durant dècades ara estigui a punt de fer un ridícul espantós i de deixar a Podemos i satèl·lits al llindar de supervivència? Passa perquè l’electorat d’esquerres és molt exigent i no es conforma amb eslògans brillants, sinó que vol referents ètics i propostes de futur.
Mancada de mitjans de comunicació propis, l’esquerra espanyola té basarda a mantenir els trets que havien definit el pensament d’esquerres a Espanya. Fixeu-vos en aquest fragment del discurs de José Díaz, secretari general de PCE al cinema Monumental de Madrid, el mes de juny del 1935. “Los cuatro pilares básicos que deben sustentar al Frente Popular son: la liberación de los pueblos oprimidos por el imperialismo español. Que se conceda el derecho de decidir libremente su destino a Cataluña, Eskadi, Galicia y a cuantas nacionalidades estén oprimidas por el imperialismo de España”.
I no, no era una escalfada de boca en un míting, el mateix José Díaz ho repetia el febrer del 1936, ara sí en un míting electoral: “Si quieren librarse del yugo del imperialismo español representado por el Poder Central, tendran nuestra ayuda. Un pueblo que oprime otros pueblos no se puede considerar libre. Y nosotros queremos una España libre.” Val a dir que aquelles eleccions les va guanyar àmpliament el Front Popular.
Noranta anys després aquella esquerra que derrotava a la dreta a les urnes i a la societat, transita desnortada per un paisatge espanyol terrorífic, on la raó és perseguida, la ciutadania explotada, la Constitució és una gàbia on s’empresonen artistes, es persegueixen idiomes i on els rics es fan més rics i els pobres més pobres. Un país on el neofeixisme més cavernari ja ha posat els peus a les institucions i ha començat el camí de retorn al passat més caspós de la història espanyola.
Que els dirigents polítics actuals d’Espanya -i també de Catalunya i d’Europa- demostrin avui un nivell tan per sota del que tenien els seus predecessors, em fa témer que ens porten al pitjor desastre social d’Europa.
Quan l’Estat és només un instrument d’una minoria avida de poder incapaç de sadollar mai la seva ambició, als ciutadans només ens queda la porta de sortida. La individual la tenim oberta cap a l’emigració o l’exili. Si no obrim la de la llibertat nacional, estem tan perduts com els valors de la “izquierda española” que són només un tènue record refugiat a les biblioteques.
