Les lleis espanyoles sobre el paper, semblen molt avançades en alguns aspectes, però a la que les poses a prova, no ho són gens, més aviat són directament restrictives.
Segons la llei espanyola pots canviar de sexe sense permís patern, encara que siguis menor d’edat. Si ho vols, pots fer-te extirpar els genitals o modificar-los per a deixar de ser mascle i ser femella o a l’inrevés. Sent menor -com a molts països europeus- pots avortar dintre d’uns terminis legals establerts.
Legalment hi ha molta llibertat religiosa. Tanta que un col·lectiu minoritari, pot fer que es modifiquin tots els menús escolars i prohibir determinats aliments si entre els alumnes, n’hi ha que professen determinades religions.
Dins de les llibertats, tot i que hi ha un important retrocés en l’àmbit educatiu, pots elegir l’ideari de l’escola dels teus fills. També pots elegir on vols viure i fins i tot, si ets futbolista i famós, pots elegir la presó on esperar el judici.
El que malgrat totes les llibertats exhibides “por el gobierno más progresista de la historia de España”, no et deixen elegir, és ser català amb totes les conseqüències. I no parlo pas del dret a l’autodeterminació que tenen tots els ciutadans de països democràtics del món, sinó que parlo d’un dret tan elemental com el dret a parlar amb la meva llengua materna, dins del meu país, que és la llengua natural de Catalunya.
Mentre que totes les llengües del món són instruments perquè les persones parlin i s’entenguin -o puguin debatre- l’idioma català és reprimit a Catalunya. Ho fan de moltes maneres. Amb denúncies públiques d’una pretesa marginació del castellà; tergiversant el sentit de lleis i reglaments municipals, acusant els mestres de prohibir el castellà a classe… o arribat a la bestiesa de publicar que “a los niños que lo piden en español los maestros no les dejan ir al baño” (?). Des dels temps del vell dictador que a la televisió estatal veiem pronunciar malament Sabadell, Sant Fruitós o Montjuïc però podem escoltar noms àrabs amb un accent perfecte, ja sigui en un mitjà public o privat.
Tinc una mica d’experiència en viatges i puc dir que a tot arreu he estat ben rebut i ben tractat i quan he dit el nom de Barcelona -la gran referència de Catalunya- els ha faltat temps per mirar de dir alguna paraula catalana que han pogut escoltar d’altres viatgers.
Tot això a l’estranger. Quan soc a Catalunya tot sovint em trobo gent que es nega a entendre’m si no els parlo en llengua castellana. Tant és així que mai he de suportar les molestes trucades dels que em volen fer canviar de companyia telefònica. És respondre dient: Digui! Que es fa un silenci i pengen.
Efectivament, els catalans podem fer de tot fora d’Espanya, però dins no ens deixen ser catalans, ni decidir que volem ser o com volem viure.
