Quan les coses estan malament i sembla que tot està perdut, és el moment de donar un cop de timó que variï el rumb de la derrota. I de derrotes, alguns pobles en sabem molt, perquè les hem patit i les sentim molt endins.
Per calendari i per decisió interessada de qui té la potestat per dissoldre el Parlament de Catalunya, entrem en un període de dos mesos on tindrem dues eleccions. Una transcendental per al govern de la Generalitat i l’altra, que potser servirà per consolidar unes determinades posicions de fortalesa a Catalunya i també, al conjunt d’Europa.
I com hi arribem els catalans a la doble cita electoral? Desunits, enfrontats, amb els ciutadans amb poca confiança en els partits que ens han de representar (això val per a independentistes i també per a espanyolistes). L’independentisme ve d’una etapa on ens han malbaratat una majoria absoluta de 72 diputats i el 52% dels vots. A l’altra banda qui encapçala les enquestes és un vell conegut que ha passat per tots els càrrecs possibles, sempre amb el mateix resultat: fracàs absolut i malbaratament de diners públics.
El PSC ha d’estar molt fotut quan proposa Illa per a President de la Generalitat venint com ve del Ministerio de Sanidad on va fer una gestió, com a mínim fosca, i havent passat tres anys al Parlament de Catalunya sense que se li hagi conegut una sola proposta. En canvi, ERC ha prescindit de qui va ser consellera de Sanitat tot i haver fet una gestió notablement més bona que la de Salvador Illa en les mateixes dates. Tant el PSC com el PP necessiten fer un bon resultat a Catalunya per ser més forts a Espanya. Catalunya els importa poc. Així s’entén la seva elecció de candidat a president de la Generalitat amb escàs futur fins i tot dins dels seus partits respectius.
Tampoc les coses al camp sobiranista estan per tirar coets. La mediocre gestió del govern monocolor d’Aragonès i la proliferació de candidatures independentistes, no augura un gran resultat per a ningú. A hores d’ara sembla més plausible una repetició electoral, que una majoria sòlida per elegir president de la Generalitat.
Quan els partits posen el destí d’un país en les mans dels ciutadans, que és més o menys el que signifiquen les eleccions democràtiques, la nostra obligació és votar pensant molt ben pensat a qui li donem el vot. Ens pot semblar un exercici feixuc, avorrit i inútil car el nostre vot difícilment variarà les coses, però cada vot té molt valor, tant si la nostra opció guanya, com si perd. És important escatir entre qui vol seguir amb el mateix nivell de mediocritat dels darrers anys i qui té capacitat de donar el cop de timó per dirigir el país cap a un horitzó més ample.
En les actuals circumstàncies institucionals catalanes és bàsic i fonamental que anem a votar amb consciència, perquè del nostre vot en depenen moltes coses. Cada vot és la mida de la confiança personal cap als qui votem i, al mateix temps, és una puntada de peu als qui no votem.
És l’hora de la reflexió i les decisions valentes i decidides. El demà el decidim avui. Primer pensant i després votant.
