He tornat a veure els dos reportatges –Mediapro i la Directa- sobre la jornada del referèndum de l’u d’octubre i encara m’emociono veient la gent esforçar-se per votar… i m’irrito veient les forces d’ocupació (venien de fora de Catalunya) agredint a colps de porra i bales de goma a pacífics votants.
Hom s’adona que mes de dos milions de persones varen passar-se setanta-dues hores protegint els col·legis electorals, tot organitzant actes, trobades, jornades de portes obertes –i tan obertes que estaven-, campionats, conferències, treballs de manteniment… per tal d’evitar que el diumenge primer d’octubre hi hagués els col·legis precintats. Això es va donar a tots els col·legis de tots els pobles de Catalunya.
Quan els col·legis varen obrir, les més de vuit mil urnes varen arribar-hi sense que cap dels milers de policies que les buscaven, en trobessin ni una de sola. I mira que eren voluminoses!
Després de rebre mastegots, intimidacions, i agressions vàries, dos milions tres-centes mil persones vàrem anar a votar, fent hores de cua, tot i saber que el referèndum no tindria aplicació jurídica. Teníem fins i tot ganes d’aplaudir a les persones grans i/o impedides que venien a votar.
La jornada de l’u d’octubre ens va ensenyar que a Catalunya hi ha més de dos milions de persones mobilitzades per obtenir més aviat que tard, la independència de Catalunya, naturalment, en forma de República.
Gairebé tres mesos després, el vint-i-u de desembre, dos milions vuitanta mil persones tornaren a votar opcions polítiques independentistes, revalidant la majoria absoluta al Parlament de Catalunya.
Algú es pot pensar que de cop i volta aquesta immensa massa de ciutadans conscienciats ens desmobilitzarem?
La dreta i l’esquerra espanyola (valgui la redundància) no ho saben veure. No s’adonen que en aquest moment el procés republicà català és el fet polític més transcendent d’Europa i la demanda de canvi més important dels darrers segles a Espanya. No ho saben veure i per això fracassaran.
Que des d’Espanya estant no ho vegin, a mi no em causa la menor preocupació, tot i que és greu. A mi el que em preocupa, com a persona d’esquerres, és que ni tan sols els militants catalans dels partits d’esquerres estatals –PSC i Podem- s’adonin de la potència i transcendència de la revolució catalana.
Tal com em va dir una vegada l’enyorat Antoni Gutierrez Diaz -el Guti- “els errors es paguen… i en política es paguen molt dur”.
