He llegit l’article del passat divendres del director de redacció de La Veu de l’Anoia, Jordi Puiggròs, amb el «La Història es repeteix a ERC: Soroll , Tensió i Joc de Poder», i li he de donar tota la raó.
El cert és que m’ho he pensat més de dos cops abans d’escriure aquest article. Soc militant a Esquerra de l’època d’en Àngel Colom, en Carod-Rovira i la Pilar Rahola, quan ser independentista semblava de bojos. Només teníem tres diputats al Parlament, dos regidors a Barcelona i una diputada a Les Corts i altres, encara que pocs, regidors pel territori.
Quan vaig venir fa uns anys a viure a Igualada, i de la mà de l’Oriol Junqueras, vaig tornar a ser militant a ERC i vaig formar part de l’executiva local amb l’Alba com a presidenta. Però, per discrepàncies amb la política social del partit, ara ja no hi milito.
Em faig creus de llegir el titular de La Veu. Això és el pa de cada dia d’aquesta formació. I respecte a l’elecció de la candidata n’hi ha per a tots els gustos. Depèn amb qui parlis et diuen, “això és una imposició de la direcció en contra de la secció local”, i altres que “s’ha fet una enquesta entre per saber si preferien Alba Vergés o Enric Conill». Potser també van preguntar per la regidora Montserrat Argelich? Crec que no, però hauria estat molt instructiu. Ara, també posem les coses en context, i cal dir que a Igualada hi ha una vuitantena de militants, no pas més. Per tant si tots aquests militants votessin ERC a Igualada, no assoliríem ni un sol regidor.
En un enquesta oberta, que no s’ha fet pública, sembla que els enquestats haurien preferit la major pública elevada d’Alba Vergés que l’escàs coneixement i la grisor d’Enric Conill, que s’ha mostrat com un cap de l’oposició quasi invisible i que no fa oposició.
En una enquesta oberta, potser si s’hagués preguntat per Montserrat Argelich, els resultats haurien estat diferents i demolidors. Però sembla que Argelich no és sant de la devoció de la direcció local del partit que l’ha apartada, i l’aparell del partit a Barcelona aposta per la vicepresidenta del Parlament i exconsellera de Salut. O sigui l’establishment de sempre.
No ens enganyem, la Montserrat Argelich seria la millor candidata: presidenta dels Traginers d’Igualada: una entitat amb 200 anys d’existència, reconeguda arreu, amb molta quantitat de persones que hi han participat, i on la Montserrat fa una molt bona tasca. O sigui, un valor públic en alça que ha eclipsat Enric Conill i que, si fossin llestos, la integrarien per sumar.
Potser, per això, l’aparell igualadí té por de que ella faci ombra al candidat de fa 4 anys. Enric Conill -un brillant arquitecte de la ciutat, amb molt poques ganes de fer res pels altres- i a la nova candidata, Alba Vergés.
Cal dir que va voler quedar-se el 2019 com a cap de l’oposició de l’alcalde Marc Castells, que tothom tenia clar que governaria amb suports puntuals, als quals ERC no va voler contribuir; això va ser un error i s’ha quedat a l’ombra. Bé, Conill ha desaparegut. Tot s’ho emporta en Castells amb el suport puntual del Jordi Cuadras, d’Igualada Som-hi. La resta gairebé no existeixen.
Sembla que la militància, pel que ens diuen des de l’aparell del partit a Igualada, prefereixen a l’Alba de candidata, però no tots. Aquest cop la guerra de la secció local amb el partit farà que perdin pistonada del dia a dia de la ciutat. Li posen fàcil l’alcalde Castells, que encara no sabem sota quines sigles es presentarà. L’independentisme no pot fer fàcil la campanya a l’actual alcalde, que en sap molt, i no ho fa malament del tot.
Als independentistes de sempre només ens quedarà una opció, ja que les guerres internes d’ERC ens deixaran amb el cul a l’aire com sempre. Potser caldrà estudiar què proposa la candidatura de Poble Actiu, on no hi ha guerres de famílies…
Aquest cop signaré l’article amb totes les lletres:
Toni Sanchez Caballé, qui ha militat en diferents èpoques a ERC, presidit la JERC (nom antic de les joventuts del partit als anys 90 a Barcelona), he estat assessor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i secretari personal de la diputada Pilar Rahola a les Corts Espanyoles a l’època que picàvem pedra.
