20 de novembre de 1975, ara fa 50 anys. Són les 10 del matí quan milers de persones a l’Anoia, milions a Catalunya i a la resta de l’Estat, escolten el missatge televisat del president del govern franquista, Carlos Arias Navarro, per anunciar la mort del dictador. Franco ha mort al llit; dins i fora del règim que ha sotmès a tot l’estat a una dictadura criminal durant quatre dècades, hi ha una batalla que comença per veure què passa en el futur.
Tres dies després, el règim enterra al dictador al Valle de los Caídos, ara conegut com a Valle de Cuelgamuros, a pocs quilòmetres d’El Escorial: una obra monumental construïda per represaliats republicans després de la Guerra Civil. Aquell 23 de novembre, el dictador va quedar sepultat al costat de 30.000 persones, moltes d’elles, víctimes seves.
Enterrat amb les seves víctimes, entre elles un capelladí conegut gràcies a la lluita del seu net i la família
D’entre aquestes 30.000 persones hi ha un capelladí, Joan Colom – mobilitzat el 1938 per la República i víctima de la repressió franquista posterior, que va morir en un camp de presoners a Lleida -, exhumat amb nocturnitat de la seva tomba a Lleida i sense que la seva família ho sapigués ni ho autoritzés, juntament amb milers de morts dels dos bàndols en la Guerra Civil. El botxí s’enterrava amb les seves pròpies víctimes, i el nou règim sorgit de la Transició va enterrar la memòria amb l’argument de la “reconciliació nacional”. El cos del dictador ja no es troba al temple, però a dia d’avui, Joan Colom segueix en una cripta a Cuelgamuros, esperant un retorn a Capellades que sembla que no arriba mai, tot i que les exhumacions estan autoritzades i el projecte s’està executant.
El net de Colom, el també capelladí Joan Pinyol, explica que el procés encara sembla anar per llarg. El seu avi es troba a la capella del Pilar, la tercera on està previst actuar. “Ara s’està actuant a la capella del Santo Sepulcro, i les males veus ens diuen que potser no hi haurà més pressupost per a seguir amb la resta”, explica Pinyol. “Ell està en un lloc de fàcil accés, en una caixa nova en la qual el van posar durant el govern de Felipe González. Jo he d’esperar, perquè el nombre de peticions d’exhumació és més important a la capella del Santo Sepulcro, després anirà la del Santísimo i després ja ens tocaria a nosaltres”, detalla l’escriptor capelladí, que el 2008 va descobrir que el seu avi havia estat traslladat al Valle de Cuelgamuros sense cap mena d’autorització.
Pinyol també té paraules sobre el procés de resignificació que el govern espanyol ha presentat aquests dies per al polèmic recinte. “Mentrestant escoltem això del projecte de resignificació, on es destinaran 31 milions d’euros i en canvi, al mateix temps hem de sentir que potser no hi ha pressupost. També mantenen l’abadia, la creu, la part religiosa, amb tot allò que implica quant al significat de l’espai. Crec que aquest país no sap fer memòria“. Sobre la campanya del govern per commemorar els 50 anys sense la figura del dictador, Pinyol explica que “quan llegeixo eslògans com “50 años de libertad”, per a mi és un insult. Ideològicament, Franco segueix viu, i sembla que les seves idees van a l’alça darrerament”.
Hi ha un nínxol a Capellades que encara espera rebre, amb dignitat i amb el reconeixement que pertoca, les restes mortals del represaliat Joan Colom. “És una qüestió de Drets Humans. Tenim el dret a l’exhumació reconegut”, insisteix el seu net.
