L’Anoia es troba avui en una cruïlla que defineix el seu futur i el de les seves gents. Un futur que, malgrat el creixement demogràfic constant i el dinamisme del seu teixit productiu, es veu llastat per una deficiència crònica: la manca d’una mobilitat digna i eficient amb la capital del país. No és una queixa nova, sinó un clam que ressona amb més força que mai des de les capitals de comarca del Penedès, conscients que sense bones infraestructures, el progrés social i econòmic esdevé una quimera.
La situació actual és insostenible. Milers d’anoiencs es desplacen diàriament per motius laborals, educatius o personals, en un trajecte que, massa sovint, es converteix en una odissea. El malson constant de la Hispano Igualadina-Monbus, la dependència del vehicle privat i un tren amb el mateix trajecte i horaris gairebé del segle XIX són la realitat d’una comarca que no pot permetre’s el luxe de quedar desconnectada. La retòrica de la “Catalunya equilibrada” perd tot el seu sentit quan s’observen les dificultats reals que afronten els ciutadans de territoris com el nostre.
En aquest context, la reivindicació d’una millor connexió ferroviària no és només una aspiració, sinó una necessitat vital. I aquí és on emergeix, amb una força inusitada, la memòria de l’Eix Transversal Ferroviari. Un projecte que, malauradament, fa anys que dorm el son dels justos, enterrat en l’oblit dels calaixos administratius. Un projecte que, si bé es va concebre com una espina dorsal per a la vertebració de Catalunya, és avui més necessari que mai per donar resposta a les demandes de mobilitat de l’Anoia i de la Vegueria Penedès.
No parlem d’una quimera inaccessible, sinó d’una infraestructura viable que permetria connectar l’Anoia directament amb Barcelona, oferint una alternativa real al trànsit rodat i contribuint a una mobilitat més sostenible. Ens consta que els darrers dies s’han produït moviments, però estem farts de promeses i bones intencions. No són suficients. Necessitem fets, calendari i pressupost. La paciència s’esgota. Les demandes són clares. És hora d’actuar.
