La canícula colla i tothom cerca zones ombrívoles i fresques. La política no reposa i la sang s’altera. S’estan proposant accions de caixa o faixa i tothom s’ha posat la capa dels valents. Uns per acabar ja d’una vegada amb una situació que porta enquistada des de fa segles. Altres per anar fent, perquè la vida és curta i ara no és el moment. I d’altres amb la rauxa de plantar cara d’una vegada, conscients que mai serà l’hora de fer-ho amb seguretat.
Entretant, les administracions properes s’afanyen a explicar que estem millor i que per aquest camí encara es poden fer coses i tornar al peix al cove. Es parla estadísticament d’avenços que no arriben a tothom i que recullen uns pocs. Molts són els que la seva esperança és arribar a final de mes, o rebre un subsidi o a rebre el cop de mà, de qui sigui, per fer més suportable la situació. I se segueixen explicant que hi ha brots vers, però ves a saber on i qui els conrea.
Estem en uns moments complicats que ens porten a dubtar de tot. Es busquen solucions immediates a problemes enverinats pels interessos, retrets i anys de malviure. Els radicalismes troben terreny adobat i els que estan tranquils veuen perillar aquest confort. En mig de tanta xafogor s’ha de mantenir el cap clar i que tothom actuï amb la serenor que la situació requereix. En la foscor, costa trobar-hi coses clares. Els subterfugis i les mentides mai han fet bona política. Si cal l’engany per guanyar voluntats i suports, no es pot reclamar una societat transparent on cadascú trobi el seu lloc i pugui desenvolupar totes les seves capacitats.
El més adient per apaivagar els efectes d’aquesta situació ofegant és una bona dutxa d’aigua fresca. Asseure’s a la fresca. Esperar el capvespre amb una bona conversa, evitant les discussions i cercant trobar els punts de coincidència que entestar-se a debatre per demostrar que es té la raó. Perquè aquesta no és de ningú i és la de tots. I només escoltant-se els uns als altres, es pot trobar un camí que alliberi de qualsevol opressió. Els que presumeixen de força només tenen la generada pel temor dels altres. Com deia en Gandhi “La violència és la reacció a la por dels ideals dels altres. Això de l’ull per ull només porta al fet que tothom quedi cec”.
