Els darrers dies, Piera ha estat el trist escenari d’uns fets que ens han de fer reflexionar profundament com a comunitat. L’atac a un centre de menors, els posteriors actes vandàlics i la tensió generada per la instrumentalització política d’aquests esdeveniments, ens interpel·len directament sobre el futur de la nostra convivència. Tots tenim la responsabilitat de no generar més divisió i la ferma voluntat d’apel·lar a la serenor, la raó i el compromís cívic.
La convivència és un tresor fràgil que hem de cuidar entre tots. Piera, com tants altres municipis de Catalunya, ha crescut i s’ha enriquit amb l’arribada de persones de diverses procedències. Aquesta diversitat és, en essència, una fortalesa, una font de noves perspectives i d’intercanvi cultural. No obstant això, és innegable que la gestió d’aquesta realitat complexa requereix una atenció constant, una inversió en recursos i una ferma voluntat política i ciutadana.
Els episodis violents que hem viscut són intolerables, vinguin de qui vinguin. Cap acte de vandalisme, cap manifestació d’odi, pot tenir cabuda en una societat que es pretén justa i pacífica. La seguretat ciutadana és un dret fonamental i la seva garantia és un deure inqüestionable de les administracions públiques. Cal que els incidents siguin investigats amb la màxima celeritat i rigor, i que els responsables responguin dels seus actes davant la justícia. Així mateix, és imprescindible reforçar els mecanismes de prevenció i de mediació per evitar que situacions de tensió puguin escalar fins a l’extrem que hem presenciat.
Però més enllà de la condemna dels fets, hem de ser contundents en assenyalar la perillosa deriva que representa la instrumentalització de la por i la incertesa per part de determinats actors polítics. L’extrema dreta, com ha quedat tristament palès a Piera, s’alimenta del conflicte, de la divisió, i busca obtenir rèdit electoral atiant els sentiments de recel cap a l’altre. És una estratègia perillosa i irresponsable que amenaça els fonaments mateixos de la nostra societat democràtica.
No podem permetre que les veus de l’odi ens segrestin el debat públic. No podem caure en la temptació de generalitzar, de culpar col·lectius sencers per les accions d’uns pocs. El respecte a la diferència, l’empatia i el diàleg han de ser les nostres eines principals per construir ponts, no murs. Sempre.
