Aquests darrers dies s’han iniciat les festes commemoratives del Mil·lenari del Monestir benedictí de Montserrat, fundat per l’Abat Oliba – que també va ser Bisbe de Vic – i que impulsà els acords de Pau i Treva en el Sínode d’Elna del 1022. La Institució proclamada el 1027 i ratificada a Tolugues i més tard a Vic el 1033, operà en tot l’Occident llatí i va ser un moviment eclesial i popular, que no es va limitar a protestar contra la violència dels clans nobiliaris, sinó que va equilibrar i qüestionar gairebé tots els poders establerts.
Com tota acció revolucionària, va provocar una reacció dels poderosos, que la van utilitzar per alentir i neutralitzar els moviments populars i mantenir les seves prerrogatives. Sempre és el mateix estira i arronsa enmig del canvi permanent. Totes les Institucions que al llarg dels segles s’han anat creant, han significat passos endavant, però alhora també han esdevingut instruments de control, que emparant-se en la convivència, han anat modulant les actuacions d’aquells que s’esforcen en construir una societat millor.
Aquell primer monestir montserratí del 1024 no és el mateix avui. Durant la guerra civil, es va salvar de la destrucció per ser un referent de catalanitat. A partir del 1947 ha estat un bastió de la llengua i cultura catalana davant la persecució implacable del franquisme. I avui continua sent el cor espiritual dels catalans i la Moreneta una icona per a creients i no creients.
En aquest Onze de Setembre s’han pronunciat a bastament tots els estaments polítics. Tots han volgut identificar els seus interessos amb el nombre d’assistents a les manifestacions, com si la quantitat de gent que surt al carrer fos una finalitat i no un mitjà. Malauradament s’oblida que és una reivindicació i que en aquesta data es commemora la desfeta del 1714, els orígens de la confrontació i les seves conseqüències.
És a dir, un episodi més de la lluita recurrent dels catalans per les seves llibertats.
Les estructures socials i institucions propugnen idees, lleis, reglaments, o simplement acords, per mantenir l’ordre, sabent que no podran ser mai permanents, perquè és la societat qui els dona vida i sempre s’hauran de millorar. Es generaran moltes situacions, tant positives com negatives, que s’haurien d’encarar amb el referent d’una lluita que no s’acaba mai, que ve de lluny i que, per reeixir, requereix la implicació i compromís de tots.
