El nou curs escolar 2025-26 ha començat a l’Anoia amb la ritual il·lusió de sempre: motxilles noves, retrobaments, i les aules que tornen a omplir-se de vida. Però, darrere d’aquesta imatge idíl·lica, persisteix en alguns llocs una realitat incòmoda i difícil d’explicar: la presència d’una trentena de barracons en diversos centres educatius. Aquest fet no només és una anomalia, sinó que es converteix en un reflex preocupant de la falta de compromís polític amb l’educació pública.
És particularment xocant que aquesta situació es mantingui en un context de davallada demogràfica i de descens de la natalitat, un fenomen que les administracions coneixen de fa temps. Amb menys alumnes, la lògica ens portaria a pensar que les infraestructures existents haurien de ser suficients per acollir tothom, i que les ràtios per aula haurien de ser més baixes, com de fet està passant en algunes etapes.
Però no. A l’Anoia, la imatge dels barracons, sovint concebuts com a solucions temporals, ja s’ha cronificat.
Aquesta realitat no és només una qüestió d’espai. És una qüestió de dignitat i de qualitat educativa. Les aules prefabricades, per molt que es vulguin modernitzar, no ofereixen les mateixes condicions que un edifici permanent. Sovint presenten problemes d’aïllament, de climatització o d’acústica que dificulten l’aprenentatge i el benestar dels alumnes i del professorat. Un alumne que ha de passar els anys de la seva formació en un barracó no està gaudint de la mateixa oportunitat que un que ho fa en una aula “normal”. Aquesta situació va en contra dels principis d’igualtat d’oportunitats que haurien de regir el sistema educatiu.
Malgrat les declaracions i els plans a llarg termini, la realitat demostra que les promeses no s’estan materialitzant prou bé, al ritme necessari. La burocràcia, les demores en les adjudicacions d’obres i una manca de visió estratègica fan difícil que tothom disposi d’una educació pública de qualitat. I tothom s’ho mereix. Sense més excuses.
