Quan es discuteixen dues posicions antagòniques, es tendeix sempre a anar elevant el to i els arguments, per tal de tenir la raó absoluta. No tendim a escoltar les raons de l’altre o a trobar un punt intermedi i, com més s’allarga la discussió, més forts ens fem i menys escoltem els altres.
Això que tots hem experimentat manta vegades al llarg de la vida i que ho podem veure en qualsevol dels debats radiofònics o televisius que els mitjans ofereixen, també es pot veure, corregit i augmentat, en les relacions polítiques i institucionals de Catalunya amb l’Estat Espanyol.
Si a l’anomenada “Transición” els polítics catalans foren escoltats en les seves propostes democratitzadores, actualment qualsevol cosa que vingui de Catalunya és rebutjada per l’Estat.
Va començar el PP el 2006 fent una recollida de signatures “contra el Estatuto” on, entre altres coses, es reclamava que el referèndum del nou Estatut “se vote en toda España” (mesura que seria totalment anticonstitucional). Després el PP va portar el text -prèviament aprovat per Las Cortes, sancionat pel Rei i votat pels ciutadans en referèndum- al Tribunal Constitucional que el va reescriure anul·lant-ne una bona part.
La sentència del Constitucional, a la pràctica i pel que fa referència a Catalunya, liquida el Estado de las Autonomias fent absolutament inviable l’encaix de Catalunya dins de l’estructura de l’Estat Espanyol. Des de l’any 2010 que els partits espanyols utilitzen la crítica a Catalunya com a forma de guanyar vots. Insultar Catalunya surt rendible a Espanya.
Els mateixos que diuen que Catalunya és DE Espanya, són els que protesten si un equip català obté un èxit. Des de fa anys que polítics i premsa es deixen portar per l’interès immediat, quan no per l’odi, en les seves opinions i línies editorials.
I tot això ha portat a que hores d’ara Catalunya i Espanya siguin des de tots els punts de vista, països diferents. Molt diferents. M’agrada que sigui així.
