Abans de 2010, tots els partits catalans eren autonomistes. ERC i les CUP tenien sectors independentistes, sense deixar l’autonomisme. La sentència del Constitucional contra l’Estatut va precipitar les coses. Una part de la direcció d’ERC va abraçar sense reserves l’independentisme. CiU, que encara no havia patit el terratrèmol Pujol, es va dividir entre els independentistes i els autonomistes, evolució que va portar a la desaparició d’un partit històric com Unió. El PSC es va limitar a esperar i veure.
El darrer intent de CiU de salvar els mobles es va produir quan Artur Mas, elegit president de la Generalitat, es va entrevistar amb M. Rajoy per demanar un nou sistema de finançament de Catalunya per superar la desastrosa situació de les finances que havia heretat del tripartit. La negativa en rodó de Rajoy a negociar res, va unir els esforços dels partits independentistes catalans, que veien com, mes a mes, creixia el nombre de partidaris de la independència de Catalunya.
Catalunya no té la capacitat d’elegir un president, però sí que la té d’impedir-ne un altre.
Molts catalans, entre ells l’aleshores presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, ens vàrem imaginar que per aturar l’allau independentista que creixia a Catalunya, l’estat faria un viratge en la seva política territorial i, ni que fos una temporada, ens regaria d’inversions i lleis més justes. És a dir, miraria de fer menys evident el càstig de l’estat espanyol envers el territori que més aporta a les arques públiques.
La ceguesa, la mala llet i la constatació que castigar Catalunya dona vots a Extremadura, Castella, Andalusia…. va fer la resta. En lloc de suavitzar les relacions Espanya-Catalunya, els partits estatals s’acarnissaven en el càstig.
Il·lús de mi, vaig estar esperant que la campanya anti Catalunya s’acabaria en un moment o altre, però a avui dia, no ho veig per enlloc. És més, com si fos Diogenes reviso la premsa buscant quines propostes tenen els partits espanyols -o els autonomistes- per a Catalunya. L’any passat va ser res i aquest any hi he trobat el doble: res de res. Però si a nosaltres ens empobreix, a ells també.
L’abanderat del càstig als catalans, Ciudagramos, és a punt de desaparèixer. Podemos ranqueja i Vox i el PP es disputen una petita paret de l’electorat català. Aquesta lluita per uns escassos milers de vots ha fet que el resultat electoral de Catalunya (8 a 40) ha impedit al PP arribar al govern de l’estat. És a dir, en un estat tan polaritzat en dos fronts, dreta i esquerra, el 16% de ciutadans de Catalunya no té la capacitat d’elegir un president, però sí que la té d’impedir-ne un altre.
I malgrat tot, dreta, esquerra i centre espanyols, entre ells el PSC, segueixen sense tenir una sola proposta programàtica sobre Catalunya. La qual cosa, a banda d’una estupidesa política, és un menysteniment a tots els catalans. Un desdeny que hauríem de ser capaços de calibrar en la seva justa mesura i obrar en conseqüència, però al pas que anem, acabarem despullats de tota propietat, com el filòsof grec, Diògenes.
