Hi va haver Chanelazo. Let’s go. La noia d’Olesa ho va petar, a cop de maluc i lletra amb refilets d’Spanglish. El mundo ‘tá loco con este body. Ecos de narcisisme millennial. Chanel Terrero va néixer a La Habana sota el signe de Lleó, i com a bona lleona va manar a l’escenari, deixant-se anar la melena atzabeja a mitja cançó, per matar el toro al final, como mandan los cánones. La seva dansa impossible, tot un homenatge a la femme fatale de Carmen de Bizet. Zaratustra, el de peus lleugers, el ballarí… Les vuelvo loquito’ a todos los daddie’. Ecos de Lolita en temps de sugar daddys. Nietzsche va fer grans elogis al món dels ballarins en la seva teoria del Superhome: l’artista que transcendeix la tragicomèdia de la vida amb un art més enllà del Bé i el Mal. “No canviaré la lletra de la meva cançó, perquè l’art no es pot censurar”, havia dit l’olesana d’orígens cubans hores abans de la seva actuació. Yo siempre estoy ready.
Si Venus va sorgir d’entre les aigües i l’esperma d’Úranos, la deessa morena es va desplegar del peu de la muntanya de Montserrat com un fènix entre una pluja de foc i llums de neó, amb una pujada vocal inclosa que va culminar la performance. Take a video, watch it slow mo, mo, mo, mo, mo (yeah). Ecos de voyeurisme digital. La cançó acaba i ella saluda emocionada. Sabia que ho havia aconseguit. Que els dubtes dels primers segons de show, el titubeig de la veu quan comences a cantar, la por a l’error fatídic perquè el moment més perillós és el de la victòria. Y si aún no me creen pue’ me toca mostrárselo.
El filòsof Friedrich Nietzsche va escriure fa més de cent anys: perquè l’home neixi Déu ha de morir. Aquesta frase tan demolidora deuria sonar en el seu temps com un malefici escarnit pel dimoni personificat en la figura del filòsof profeta, l’Anticrist. Nietzsche, filòsof del martell, va veure com ningú el futur, l’agonia de la modernitat, i l’aurora d’uns nous temps: la Postmodernitat. Se m’entendrà l’any 2000, va dir. Temps de shows televisius, de frivolitat i glamour mentre hi ha guerres terribles, la fi del món com a obra d’art.
Si canviem el mot home per dona es comprèn profundament el significat de les paraules de Nietzsche: la dona postmoderna no li deu res a ningú, sols a ella mateixa i la seva capacitat d’empoderar-se, de triomfar en aquells instants en què la vida es bifurca i uns assoleixen la glòria mentre els altres s’enfonsen en el fang. Voy siempre primera, nunca secondary. Ucraïna va guanyar, però tot el televot estava condicionat per una situació mediàtica teledirigida. Chanel va cosir un país fet a retalls, l’Spain twelve points va ser més celebrat que mai i ella va ser reina per una nit. Esperem que no sigui l’última.
