11.3 C
Igualada
Dilluns, octubre 25, 2021

Del tot únic i inequívoc: l’Aqüeducte romà de Tarragona

Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

Després de ser una base estratègica i militar de summa importància i convertir-se en capital de la província romana de la Hispània Citerior; de l’antiga Tàrraco, un dels més grans vestigis i més ben preservats que han arribat als nostres dies és l’Aqüeducte de Tarragona (també conegut com a “Pont del Diable” o Aqüeducte de les Ferreres, atesa la forma de ferradura dels arcs); una de les obres que forma part, des l’any 2000, del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de la Tàrraco Romana, malgrat la seva actual localització a uns quatre quilòmetres de centre històric de Tarragona, a l’entorn del seu extraradi.

L’Aqüeducte de Tarragona va suposar la principal aportació d’aigua a la ciutat de Tàrraco, des del riu Francolí, un curs fluvial que es troba a uns quants quilòmetres de distància, conformant una estructura arquitectònica que, en permetre superar les profunditats d’un considerable barranc, transportava l’aigua des del punt (fluvial) de partida fins a la ciutat; encara que -en el meu parer- el més impressionant és el conjunt d’arcuacions que ha arribat en tan bon estat de conservació fins als nostres dies.

Aquesta colossal arquitectura va ser construïda en temps d’August, a l’època de la Tàrraco de l’imperi i de la puixança d’un notable estrat burgès, durant el segle I, amb una altura d’uns 27 metres i un recorregut d’una extensió de 217 metres; presentant, a la zona del centre, on la vall és més profunda, una superposició de dos nivells d’arcs, i a banda i banda, manté uns laterals d’un únic arc. Així, a la part inferior hi ha una successió d’11 arcs, mentre que a la superior n’hi ha 25; i, per a aquesta enginyosa construcció el material utilitzat van ser uns enormes carreus de pedra (probablement extreta de la veïna Pedrera o Clot del Mèdol) col·locats en sec, formant una doble línia d’arcades.

Si bé, més d’una vegada, s’ha qüestionat la total eficàcia d’aquesta enginyosa infraestructura, sí que va resultar ser un projecte arquitectònic molt ben realitzat i que va resultar ser –aleshores- la millor contribució per al proveïment d’aigua a la Tàrraco romana, un subministrament que es captava a força distància i a uns cent metres sobre el nivell del mar per a un recorregut de més de deu quilòmetres a través de diferents canalitzacions, també la de les aigües del riu Gaià; el cas és que, en temps posteriors a la caiguda de l’Imperi Roma, a base de diferents restauracions, l’aqüeducte va continuar funcionant per a proporcionar aigua a la gran ciutat fins ben entrada l’Edat Moderna.

Dos són els punts d’accés a l’Aqüeducte de Tarragona: un, des de la carretera N-240, a l’alçada de Valls, on un ampli aparcament et convida a ingressar en un camí de bosc fins arribar als peus del monument. L’altre, a tocar de l’Autopista de la Mediterrània, concretament a mà dreta i en direcció a Tarragona, des de l’àrea d’esbarjo del Parc Ecohistòric del “Pont del Diable, un cercat orientat a protegir tant el monument com el seu entorn natural. Ambdós t’encaminen per uns resguardats senders que et permeten de descendir fins al fonament del tàlveg, des d’on la contemplació de tot el conjunt és summament espectacular i una a una semblen segrestar-te les admirables i harmonioses proporcions de cadascun dels seus arcs. En tot cas, una altra opció és començar des de dalt i agafar aquella segona senda que et permet l’accés a la part alta de l’aqüeducte, és a dir, recórrer tot el terreny del pla des del vessant nord de la vall fins al sud -o viceversa- a través de la vella via de canalització.

Compartir
Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

Més notícies

Últimes notícies

Torna “Química a l’Escola”, després de l’èxit de les dues anteriors edicions

Arriba una tercera edició de “Química a l’Escola”, un concurs organitzat per les empreses que conformen la sectorial química de la Unió Empresarial de...

El tren “gran”, ara va de debò?

Francesc Cambó, insigne empresari i polític conservador català, desenvolupà, al llarg de la seva vida, diversos càrrecs, com a regidor de l’ajuntament de Barcelona,...

Racons de l’Anoia: La Torre de Claramunt

El terme municipal de la Torre de Claramunt, de 15,01 km2, limita al S amb el municipi de Mediona, (Alt Penedès), a l’W i...

“Ese dia, después de la lluvia”, de Pilar Carballo, un exemple d’una solida construcció personal

Des de l’àmbit de l’exercici periodístic, no sempre es té la disponibilitat de poder presentar en aquestes pàgines una nova publicació tot coincidint amb...

Reflexions sobre el plàstic a través de l’art visual al Museu de la Pell

Aquest divendres, 22 d’octubre, a les 19h el Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia s'ha inaugurat l’exposició “Plàstic. Genial o pervers,...
Compartir