David Bosch és un igualadí de llarga trajectòria en el món del motor. De petit, ja era tot un campió en kàrting. Més tard va estar molt a prop d’arribar al gran circ de la Fórmula 1, després de participar en la llavors molt reconeguda Fórmula Renault, corrent als circuits més importants.
La vida l’ha portat a viure d’allò que més li agrada: l’olor de gasolina, combinat amb un proactivisme que es nota només parlar-hi una estona, virtut que l’ha ajudat a tenir una fàcil habilitat per la formació.
Avui, des de l’Escola Fast al Parcmotor, ensenya a conduir millor a moltíssima gent. També el podem veure recentment a TV3, des d’on ens dona molts bons consells amb el microprograma Autoteràpia.
Com es porta, això de sortir a la petita pantalla?
Aquests projectes són per a mi molt positius. Aquí a l’escola estem limitats, i això que hi passen prop de 5.000 persones. Però quan arriba algú i et dóna l’oportunitat que el missatge que pugui arribar a molta més gent, està molt bé.
L’any passat vam tenir una mitjana d’audiència de gairebé 500 mil espectadors. A mi m’omple de felicitat i és un dels objectius que tenim, a part que des de fa un any també estic col·laborant amb “Vamos sobre ruedas”, amb Antonio Lobato i Pedro de la Rosa. Abans d’estiu vam gravar 14 programes menys i per això també hem sortit de les Espanyes.
Com va començar tot això?
Fa onze anys que estic aquí a l’escola. Porto molts anys dedicat al món de la formació i els últims sis anys el que hem fet és canviar l’estil. Fins ara les escoles de conducció tenien un estil molt marcat, tècnic, d’ensenyar a conduir bé i això és molt important, ser capaç de solucionar qualsevol situació.
Però a mida que jo he anat canviant en l’àmbit personal, a mida que ha anat creixent com a persona, a l’escola ja no només parlem de tècnica sinó també de consciència de conducció.
Crec que no només és molt important ser un bon conductor quant a tècnica, sinó també ser un conductor molt responsable. Sempre poso el mateix exemple, mira. Si el Marc Márquez va molt, molt ràpid, cau molt, i si Marc Márquez va a poc a poc, no cau mai. Fins i tot el millor conductor del món amb la millor moto del món, pateix accidents. Per això intentem aportar bona tècnica, i molta consciència i tot això ho intentem fer amb un estil molt diferent.
Soc jo en essència i he trobat un munt de bojos que em segueixen, que són tot el meu equip perquè jo sol no soc ningú aquí, tinc un tros d’equip brutal que em segueixen en el mateix estil i aquest estil fresc, divertit, que la gent ve aquí aprèn i s’ho passa bé, resulta que un dia van venir Seat i TV3 i em van dir “volem que facis un programa amb una condició, que has de ser tu en essència”. Jo no soc ni presentador ni em sento actor i, sí, a la tele surto jo en essència.
La gent riu, s’ho passa bé, i el més important és que, quan la gent m’atura pel carrer, veig que el missatge és molt positiu. Que se n’adonen que no conduïm gaire bé.
Ara, una nova temporada.
Sí, 13 capítols més. En el primer ja hem parlat de l’actitud al volant i que tot depèn de nosaltres. S’ha obert un debat brutal. Sorprèn que que li diguis a una persona que enfadar-se o no, només depèn de tu. I sorprèn que molta gent ho posi en dubte.
Això de controlar les emocions no t’ho ensenyen, quan et treus el carnet de conduir.
No. Jo tinc un gran avantatge. Jo, quan vaig a oferir una formació, sempre dic que jo ja he estat a l’altra banda. Fa uns anys, mare meva, era un perill pel carrer, i em va salvar que tenia molta tècnica. He corregut molt, he arriscat molt, i he tingut molta sort, perquè si no, no seria aquí. Entenc les excuses, perquè, com aquell qui diu, les he inventades totes jo.
A mida que he anat creixent i evolucionant, m’he adonat que si segueixo així no és una qüestió de sort, i jo no vull jugar la sort. Vull jugar a ser molt més coherent i tot el que explico a l’escola, és el que haig de fer pel carrer…. Des de fa uns anys t’asseguro que soc la persona més responsable que et pots trobar, perquè soc conscient que si hi ha riscos, tinc moltes més possibilitats de patir un accident.
Qui anava a dir, quan estaves tan a prop de ser un pilot professional de Fórmula 1, que estaries fent de “profe” en un circuit a l’Anoia.
Sí, sembla un despropòsit, oi. Qui ens anava a dir que a la comarca ens muntarien unes instal·lacions com ParcMotor, això és una sort. I que uns senyors hi farien una gran inversió i em voldrien, i que de mica en mica hem anat pujant creant un estil totalment diferent…
Ja he deixat de somiar perquè realment el que intento és viure el present. Passar m’ho molt bé, cada dia és començar de zero i he descobert que només amb això les coses arriben.
Per molta gent Fast és l’escola de conducció on s’entrena la Policia, però no en saben gran cosa més. Què hi feu, aquí, exactament?
Fast és una escola de conducció on formem, des de gent que té pànic a conduir -que es diu Amaxofòbia- fins a fer coses completament diferents, com la formació que estic fent a un noi que es diu Sergio Sette Camera, un brasiler que corre a la Fórmula 2 i és pilot provador de McLaren aquest any. Ja porto cinc anys treballant amb ell en una tècnica molt específica. Pel mig, formem universitaris, enginyers de Seat, particulars que volen conduir millor el seu cotxe…
És un curs que sorprèn, i tothom que ve aquí, és igual que sigui algú que porta molts anys conduint, quan acaben la frase que sento és “això hauria de ser obligatori”. I és cert, perquè ningú no ens ha explicat mai com actuar davant una situació de risc, i, el més important, no ho hem pogut practicar mai.
L’experiència és molt important, perquè, quan passa alguna cosa, el cotxe està en moviment. Pensar és igual a metres i no els tens. Has d’actuar. I aquí no només expliquem què s’ha de fer, sinó el més important, la gent viu l’experiència. També formem a Mossos d’Esquadra, a Bombers, formadors d’altres escoles, i treballem per diferents marques, sobretot Seat.
Hi ha diferències en la forma de conduir, en com reaccionem davant el volant, si un és d’Igualada, o de Barcelona, per exemple?
Això va a l’interior de cadascú. És a dir, quan algú quan entra dins el cotxe, treu el pitjor d’ell, sempre. Clar, molta gent es pregunta com pot ser que ens transformem tant dins del cotxe, i no, no és així. La gent no es transforma dins el cotxe. El que passa és que dins el cotxe es treu la disfressa. Allò ja hi és, quan ets fora, però quan tens un petit conflicte…
Normalment la gent de Barcelona està més acostumada a conviure amb un cert estrès a l’hora de conduir, i la gent de ciutats més petites com ara Igualada ho està menys, i a la mínima que passa una cosa que surt de la seva zona de confort, potser ens emprenyem més…
Quan venen a l’escola jo no sé veure qui és de Barcelona, qui és d’Igualada i qui de Manresa, però, en canvi, sí sé veure qui té una excel·lent actitud, i qui la té per millorar.
