El sistema electoral espanyol fa molt difícil treure del govern de l’Estat al PP. Els 99 diputats que cauen sempre del cantó del PP o del PSOE impossibilita bastir una majoria de govern que no inclogui al PP -govern autoritari de dretes- o al PSOE – govern condicionat d’esquerres- a casa d’un repartiment d’escons dissenyat per imposar -sí o sí- el bipartidisme.
Les eleccions del passat 20 de desembre, tot i que les va guanyar el PP, varen donar una majoria d’escons per al canvi. A l’hora de nomenar un Presidente del gobierno, l’esquerra no va atrevir-se a encarar el problema de Catalunya que exigeix un referèndum d’autodeterminació. Aquelles converses entre partits parlamentaris es varen saldar amb una manca d’acord -per covardia de Podemos i molt especialment del PSOE- i sense que ningú s’assegués a parlar ni amb ERC, ni amb Convergència, tot i que els seus 17 diputats podien fer possible una alternativa d’esquerres. Ni tan sols varen voler parlar, malgrat els oferiments de Tardà i Homs.
Es va anar a unes noves eleccions. El PP va recuperar-li vots a Ciudadanos i va obtenir 14 diputats més. El PSOE va continuar perdent vots i diputats. Podemos va perdre un milió de vots i es va quedar amb els mateixos escons. ERC i Convergència varen quedar exactament iguals. El resultat final és que és possible fer un govern d’esquerres i de canvi, però és més difícil. I és imprescindible el vot independentista català.
La covardia a assumir riscos electorals, va fer que les esquerres perdessin l’oportunitat de fer un canvi. Si haguessin assumit el risc de parlar amb Catalunya podien fer valdre la seva majoria en vots populars, però la por els va matar.
Aquesta mateixa setmana, Pedro Sánchez va parlar de tenir en compte que els catalans havien fet confiança “a los partidos nacionalistas” i que caldria tenir-los en compte. Vint-i-quatre hores després, en un intent de defenestrar-lo, els anomenats “barones” trencaven el PSOE en una operació miserable, encapçalada per “Mister GAL viva”.
Això ha obert definitivament les portes a un govern dels miserables. Dels que s’han embutxacat dos-cents mil milions d’euros en corrupteles. Un diputat del PSUC, Cipriano Garcia, em va dir fa anys: Jaume, en política els errors es paguen! Els pagarem el conjunt dels ciutadans… com sempre.
Jaume Singla, periodista.
