Si en alguna de les cruïlles de la història de la Humanitat, l’esdevenir social i polític hagués optat per opcions diferents, avui les trobaríem tan naturals com les que tenim ara. Molts conceptes com la propietat, el treball, les castes, els guerrers i els sacerdots són fruits de decisions pretèrites i no axiomes de futur. La Humanitat sap que haurà de viure d’una manera diferent si vol fer-ho en pau. El diner es concentra i el treball deixa de ser un vehicle de llibertat. Les famílies riques de fa cinc-cents anys a Florència, encara ho són ara. I poc diferent és en altres llocs (hi hagin hagut revolucions o no). Les elits segueixen aprofitant-se de la seva posició dominant. Cada dia els desequilibris són més grans i creix el potencial de la violència destructora. Un miratge de seguretat que aniquila la llibertat i condiciona el progrés individual.
Una de les vies seria canviar la competició per la col·laboració. Però aquesta evolució és difícil pels molts paradigmes que han servit de motor en el passat i que han esdevingut avui formes de control. El benestar, la felicitat, la posició social, la moral i l’ètica n’han estat l’esquer, però cap d’elles dóna el sentit últim de l’existència humana. Encara s’està discutint si està tenallada pel mal i si el pitjor enemic és l’home, o tot és una lluita per sobreviure en un món hostil.
Es manté la llum, la solidaritat i l’esperança enmig de catàstrofes naturals, guerres, misèries, mentides i traïcions. La satisfacció personal ve de les realitzacions desenvolupades amb la intenció de fer-ho el millor possible. Sobretot quan es fa des de l’amor. Aquesta és la força i la resposta. En aquest món, sentir-se al cel o a l’infern, depèn només de la perspectiva personal. Els homes tenen esperit i alè de vida (la ruaj, de la bíblica hebraica). I els musulmans diuen que són el Khalifa d’Allah, que construeixen aquest món.
Creure’s animals (encara que siguin racionals, amb lliure albir, etc) limita les grans possibilitats de l’individu com a Ser. S’enceguen i es veuen petits. Només por i violència. I és aleshores quan la foscor domina. Esparta guanyava guerres amb els seus poderosos exèrcits, però d’aquells vencedors del passat, només queda el record de les victòries i els seus camps estan plens de pedres regades amb sang. En canvi, Atenes -perdedor- continua sent avui un far de cultura universal des les ruïnes del Partenon.
En el món material els humans són molt poca cosa. Una insignificança de vida curta. Però saben que, malgrat la petitesa física, quan vola l’esperit esdevenen gegants. Quan no hi han ni violència, ni mesquineses. Sols la cooperació, que els porta donar-se als altres i a compartir la felicitat.
Pere Prat, empresari
