Compri, compri

S’acosta Nadal i una de les principals preocupacions de la gent és saber quines coses ha de comprar. No només per celebrar les festes familiars, es tracta de regalar. Què es regala no importa tant com el fet de regalar. Així, moltes vegades ens veiem colgats d’objectes (diguem-ne “singulars”, per no dir inútils), sense els quals podríem ben bé passar. Els comerciants ho saben prou bé i posen en marxa tots els mecanismes perquè no ens passi la faŀlera que ens agafa aquests dies. Són molts els que esperen el Nadal per “fer l’agost”. I per això, han d’inventar-se incentius perquè nosaltres piquem l’ham. Quan al meu poble es feien fires, un dels personatges que més atreia l’atenció de la canalla era el que venia ungüent de serp, que si haguéssim hagut de creure les seves paraules, ho curava tot o quasi. Per fer més atractiu el producte, l’home anava traient serps vives d’una bossa que portava i se les anava enroscant al coll. Petits i grans hi quedàvem embadalits, però finalment molts badocs compraven el producte. Després, he vist que l’ungüent de serp encara es troba en certs establiments, però ara ja sense l’encant gairebé màgic del venedor. I no diu que curi res, però sí que “alleuja el dolor”. Fixeu-vos en la quantitat de vins i caves que s’anuncien aquests dies. Però també perfums sofisticats que ens prometen un món d’il·lusió i de noves sensacions que són vetades al comú dels mortals. És això: compra, encara que la fada que es presenta com una deessa es converteixi després en una vulgar correcamins. Hem convertit unes festes que eren familiars per exceŀlència en el gran supermercat on podem gastar els diners que tenim (o no) en coses que necessitem (o no). Sembla que no hi pugui haver festa sense compra i sense regals, i si no hi és, s’inventa. Els americans en saben un pou d’això. Com s’explica, si no, la celebració del Dia dels Enamorats per sant Valentí, el dia del pare, de la mare, el Halloween…, que ens anem empassant en detriment de la tradició en què el Nadal era el Nadal (i no “els Nadals”), el tió ens cagava quatre dolços que ens feien feliços, i, per Reis anàvem a portar una carta (prou llarga, això sí), de la qual ells, en la seva immensa saviesa, en seleccionaven una joguina i la resta es convertia en llibres, llibretes, llapis de colors i altres andròmines per a l’escola que nosaltres no havíem demanat. Avui l’oferta és inaccessible. Hi ha de tot i molt. Per això, convé atreure els compradors amb contingències ben sofisticades. Si en un moment es varen prohibir els anuncis subliminars (aquells que no copsàvem directament, però arribaven a la nostra ment sense que ens n’adonéssim), avui la sofisticació ha arribat a fer-nos associar colors o olors amb l’ànsia de comprar. Va ser ben significatiu en aquest sentit el reportatge que va emetre diumenge TV3 sobre els estudis que permeten que determinades percepcions arribin directament al nucli dur del cervell; no són additius al producte sinó que es posen en l’entorn del possible usuari. El fet que s’hagi estudiat científicament una olor que barrejada a un producte de neteja ens faci associar una sensació de benestar i ens inciti a consumir el producte és ja una mena de rentat de cervell contra el qual no ho podem fer gran cosa més que posar-nos conscientment en guàrdia contra la invasió subtil del nostre subconscient amb finalitats lucratives. Compreu, doncs, i… que aprofiti. Josep M. Carreras