El Nadal és un oasi de caliu i benaurança en aquest hivern tan llarg que va començar el 2020. La vida passa més lenta a l’hivern. La llar esdevé aleshores un petit santuari, com ha estat durant segles quan a les cases es custodiava amb veneració el foc. La nit guanya la partida al dia. La vida social nocturna tal com la coneixem no té gaire antiguitat. La llum elèctrica va canviar la nostra vida. I ens va fer nocturns. Jo llegeixo molt de nit i és un dels millors moments del dia.
Nadal és temps de menjar suculents i copes que s’allarguen. Molt més enllà dels llaços de sang, una família és una taula parada al voltant de la qual es teixeixen complicitats. El sentiment de pertinença dels qui mengen junts mentre conversen i es va filant un fil invisible que porta a Odisseu de retorn a casa. I al voltant de la taula també hi ha les absències ja que són dies on vius i morts conviuen en un sol instant del temps. Les espelmes cremen i la llum va minvant a fora el carrer. Tota la vida sembla apagada, tret de la que les cases custodien gelosament, com un tresor davant dels embats del temps. Quan l’àpat s’acaba i passem a seure a la chaise-longue. Faig fotografies per tractar d’immortalitzar moments. Potser perquè sempre he pensat que la vellesa és una capsa de records. Com les caixes de fotografies antigues que la mare i jo miràvem quan era petit i que ara ja no mirem. Potser per no fer insuportable l’absència i la constatació de que tot un món, el dels avantpassats, ja no existeix més que en el record.
Ja de ben petit, quan anava a l’escola de l’Ateneu, era conscient que tot el Sistema Solar un dia desapareixeria. Recordo que el meu millor amic Gal li va preguntar al professor si allò que jo li explicava era veritat (que el Sol un dia s’apagaria). Pobres mestres… Ells tractant de crear ordre i jo portant el caos. Aquesta terrible certesa l’he pogut acceptar sempre racionalment, i en canvi emocionalment no he acceptat el pas del temps ni crec que pugui fer-ho, ni tan sols en les coses més òbvies i simples. Suposo que això sol ja seria una demostració empírica de la radical separació de les emocions i la raó. I de la persistència del misteri… El nen que vam ser sempre el duem a dins, només l’escorça va canviant.
Quan ja és negra nit tothom marxa. La casa es buida i sols les estrelles consolen les ànimes que miren els carrers desolats, així com orientaven els antics navegants. El cel és molt bonic a l’hivern. Un grapat de llibres m’esperen a la tauleta de nit. No semblen barallar-se per qui serà l’escollit. Però avui no toca lectura. Em fico al llit amb el mòbil i retoco les fotografies que he fet. El dit llisca per la pantalla, disminueix el contrast o augmenta la saturació, retalla, difumina… Va molt ràpid. Com un petit artista tracta de satisfer l’ull intern de fotògraf que tots portem a dins. Però més enllà de criteris estètics, resplendeix la veritat de l’ànima. Al capdavall, tot allò que més estimem dins d’aquest univers infinit en continua expansió cap només en una chaise-longue.
