Aquesta setmana hem entrevistat a Carlota Carner, capitana del sènior femení de l’Igualada. Les noies estan duent a terme una gran temporada on a falta de quatre partits per acabar la lliga tenen serioses aspiracions a guanyar la competició i aconseguir l’ascens a la màxima categoria catalana: Copa Catalunya. La Carlota n’és una de les grans partícips d’aquest èxit.
– El teu entrenador t’ha descrit com a una jugadora molt versàtil i una capitana ideal, hi estàs d’acord?
Segurament exagera un pèl massa. Intento adaptar-me al que em demana l’entrenador, faig d’aler-pivot, encara que em sento molt més pivot que aler, però potser per això em considera versàtil. Respecte això que ha dit de mi com a capitana, tot just és el meu segon any, mai abans ho havia estat. Va ser i és encara una situació nova, i que m’ha ajudat molt, perquè com que sóc una persona una mica despistada, m’ha fet implicar-m’hi molt més i ser més responsable amb tot el que faig.
– Quin és el moment que recordes amb més estima de tots els que t’ha proporcionat el bàsquet?
Aquest esport et fa viure tants bons moments, dins i fora pista, que al final és complicat haver-se de quedar només amb un. Però si hagués de triar-ne algun en concret, potser em quedaria quan faig el salt al primer equip amb el Xavi Borràs, tancant la meva etapa júnior, per la confiança que se’m va donar. Va ser un punt d’inflexió per a mi, em vaig adonar que realment se’m valorava com a jugadora, que podia estar al primer equip i fins i tot fer-m’hi un lloc, i tot això quan comences a jugar sempre ho veus quasi impossible o molt llunyà.
– I el moment més dur?
Per sort, no en tinc gaires de moments durs ni complicats, relacionats amb aquest esport… a nivell esportiu les derrotes sempre et fan créixer i aprendre. Però un moment delicat que sí que recordo, és fa dos anys i poc, quan l’equip que teníem a Copa es va dissoldre, perquè tancàvem una etapa i en aquell moment tot era molt incert.
– T’hem vist completar temporades molt bones, però quina creus que ha estat la teva millor temporada a nivell individual?
Espero que encara estigui per arribar, perquè de moment no en destacaria cap en concret. Sí que en els primers anys com a sènior, pels minuts que em donaven i pel paper que tenia, havia fet bons partits i temporades bastant completes. Tot i així, no destacaria cap temporada com la millor, perquè en totes he procurat ser una jugadora regular.
– Esteu fent una temporada molt remarcable, teniu l’ascens a Copa Catalunya molt a prop, hi ha algun factor que us hagi ajudat?
Crec que una de les claus ha estat no posar-nos pressions a nivell de resultats però a la vegada ser exigents amb el què fem i com ho fem. El Sergi sempre ens repeteix que ens ho hem de passar bé a la pista, i aquest any ho hem aconseguit, entre d’altres coses perquè hem après a competir. No podria dir que estem a punt de complir un “objectiu” perquè l’objectiu era gaudir del bàsquet i aquest ja està més que complert, però és evident que a dia d’avui i amb la temporada acabant-se, tenim molt a prop poder quedar primeres i assolir un ascens, ho donarem tot per aconseguir-ho!
– Carlota, tu ja havies jugat a Copa Catalunya, que se sent al estar tan a prop de tornar a aconseguir-ho?
Moltíssima il·lusió. A nivell personal és una oportunitat per poder treure’m l’espina clavada de quan vàrem haver de renunciar a la categoria sense haver-la perdut a pista. En el seu moment va tocar fer un pas enrere per més endavant esperar tornar a guanyar- nos el lloc on crec que el bàsquet femení de l’Igualada ha de ser. A nivell esportiu, seria un repte molt gran poder tornar-hi, per tot el que comporta, els equips i el nivell que hi ha. Però ara de moment encara queden 4 partits molt importants, i hem de pensar només en això.
– Quan jugaves a Copa anteriorment, erets la joveneta de l’equip i és obvi que no tenies el mateix paper que ara que n’ets la capitana i una de les màximes referents. Com ho veus des d’aquesta perspectiva comparada amb la d’abans?
És un repte per què vulguis o no quan acabes de pujar a un equip que ja està fet i que ja està a la categoria vas una mica a remolc del que fan les altres i això permet no sempre està al 100% concentrada en el que fas i el que deixes de fer perquè saps que sempre hi haurà alguna veterana que et posarà al lloc on et pertoca i et dirà la teva funció depenent de la jugada. En aquest sentit sí que potser en el suposat cas que pugéssim a Copa, ja que encara queden 4 partits, no està res fet i pot passar de tot. Sé que ja no sóc la joveneta per tant si que he d’intentar fer una mica més el paper de una jugadora que ha d’assumir un rol més transcendental.
– Un equip que amb 5 temporades està a punt d’aconseguir l’ascens a la màxima categoria catalana venint des de l’última, tantes bones temporades no són pas casualitat?
Bé jo no he viscut l’ascens de tercera a segona ni de segona a primera, però evidentment aquí hi ha una feina important dels entrenadors i de les jugadores amb un treball constant d’exigència i compromís que dóna mèrit a tota la gent que ha format part d’aquest projecte.
– Us queden quatre partits de lliga i dos d’ells són a casa, el primer aquest dissabte dia 23 d’abril, que n’esperes de les Comes?
Seria increïble que Les Comes fos ple i que la gent vingui emocionada i il·lusionada per veure’ns, aquesta temporada molta gent diu que ens ve a animar perquè els fem passar- s’ho bé. Espero que ens animin molt i seguir sentint com hem estat fent fins ara que la gent ens dóna suport i ens anima ja que també els fa molta il·lusió veure’ns quedar primeres. Esperem doncs rebre el màxim suport del públic i sentir-nos orgulloses de ser jugadores de l’Igualada. Ara més que mai necessitem que Les Comes estigui al nostre costat!
PAU CASTELLTORT
