Camí solidari

Hi ha persones que fan accions que difícilment hom es veuria en cor de fer o imaginar ja que cal una gran dosi de generositat, fe, convicció i sobretot gran força de voluntat, molt d’esperit, bona pell i millor ànima. El cas de l’igualadí Salvador Serra n’és mostra de llarg en el donar-se, fet que l’honora a ell i a la comunitat que representa. A en Salvador el vaig conèixer jo poc abans de començar ell a fer un particular camí: el camí solidari. Repte personal que justament va iniciar a la capital de l’Anoia aquell 1 d’octubre en que al país pintaven bastos i fornits forasters rebentaven portes, meses i caps. Uns mesos abans, i en una decisió meva d’oferiment en voluntariat a una entitat de la comarca que fa accions caritatives i socials, m’havien proposat col·laborar en el projecte ‘empreses amb cor’ que gestiona Caritas de Catalunya i que en Salvador n’és impulsor i cara visible. Vaig tenir el temps just per adonar-me que tenia al davant una molt bona persona, valenta, atrevida i noble; un lluitador que havia decidit fer tot sol i a peu la volta a la península ibèrica, retallant, però, Gibraltar i Portugal i amb un destí de pas ineludible símbol de tot pelegrinatge: la sant Jaume de Galícia, Santiago de Compostel·la, sant iago. Un tomb de més de quatre mil cinc-cents quilòmetres amb la finalitat de recollir fons pels necessitats. Diners en caritat i beneficència vers aquelles persones i famílies empobrides, desfavorides o necessitades d’ajut, aixopluc, acompanyament i/o suport, les quals, dins la nostra societat, acabarien o han acabat excloses i deixades de la mà de Déu.

Amb la seva acció solidària, acaptar diners, ell està ajudant a ajudar. Pas no recollint-los en mà, sinó facilitant, arreu i allà per on passa, el compte de Caritas ES47 2100 0001 0702 0022 1597. L’experiència, cronologia, traçat i vivències es poden seguir en el seu blog personal. Apassionant altruisme de filantrop, al qual ni aiguat ni gotellada, ni rufa ni nevada, ni pedra ni calamarsada, ni rosada ni glaçada, ni boira ni broma, ni vent ni fred, ni pols ni fang, aturen aital voluntat de ferro i aquella generositat envers el proïsme que dignifica l’essència solidària i amor al gènere humà que només es dóna en societats arrelades i cohesionades.

Demanar almoina a particulars i a empreses en forma dinerària o d’excedents en roba i aliments ens mostra que no hem estat capaços de pal·liar amb els suficients recursos públics les mancances i dificultats d’un segment de la població, que creix sense parar, empobrida i exclosa al progrés social. Això sí, diner per a balafiar i armar, sempre n’hi ha hagut. A casa nostra la pràctica d’acollir, compartir i donar hospitalitat al necessitat, al sol i vern, ve de molt antic. Ja al segle XI, i organitzat pels poders comtals i reials, hi trobem institucions benèfiques com la Pia Almoina (any 1009). O amb sis segles d’existència l’Hospital de la santa Creu i sant Pau. Hospicis i asils, com la casa de Misericòrdia, casa de la Caritat, casa de la Maternitat i Expòsits, convents, albergs i cases d’acollida particulars, tots ells han donat cobertura mínima a la misèria, a la fam, als abandonats, als malalts, als apàtrides, als perseguits.

En canvi, a l’altre extrem, allà on l’esperit humanitari i de protecció al feble, més que instituït, és intuït o perdut entre l’esperit de vi i l’odi al diferent, malvolença prou documentada i narrada, el trobarem a l’inquisidor país del costat, on l’expulsió de col·lectius i persones, ja fossin moros, jueus, gitanos o paios dels pobles originaris peninsulars, ha estat una constant que encara dura. Em ve al cap la tragèdia del Tarajal o cas Ceuta, any 2014, on cossos policials van causar sense cap mena de compassió i a sang freda la mort a 15 persones desvalgudes i indefenses. Excessos de neteja ètnica i racisme que s’emmarquen en la normal impunitat d’aquell funcionari uniformat que sap que darrera seu hi ha tot un marc jurídic local i legal de reialme, on govern, polítics, policies i magistrats conformen una unitat de destí.

Els catalans no tenim pas una societat modèlica, sí complexa, i malgrat estar subjectes a saqueig i hostilitat de l’estat i insolidaritat de botiflers i colons, mantenim vius els valors d’acolliment, amabilitat, generositat, respecte i estima vers els nostres semblants, compartint valors o col·laborant directament amb els principals moviments humanitaris internacionals ja sigui Creu Roja (Ginebra, 1863), Caritas (Freiburg, 1897) o amb diverses entitats i ONG solidàries i assistencials. Som un poble significat en donacions, bé al Banc de Sang i Teixits, bé protagonitzant monumentals recaptes per al Banc dels Aliments, bé finançant projectes de recerca biomèdica com els organitzats per la Fundació la Marató de TV3. Ciutadania, entitats i empreses dignes; mercantils arrelades i alienes a les pràctiques de corrupció a polítics o al frau fiscal. Empreses amb codi ètic que aposten alhora per la Responsabilitat Social Corporativa en benefici de la comunitat. En definitiva, tots circulem per la mateixa estrada i als vorals no hi volem ni fosses ni gent fosa.

Manel Ramoneda