Tot i que no he acabat la sèrie d’escrits sobre Bherat (Índia) aquesta setmana faig un parèntesi obligat en veure la caverna espanyola desfilant pel passeig de Gràcia de Barcelona, tot demostrant que els polítics espanyols viuen al segle xix.
Diumenge, més de cinquanta mil energúmens exigien l’empresonament del President Puigdemont. Els que s’autodefineixen com a “mayoría silenciosa catalana” varen venir en autobusos des de tot Espanya. Molta majoria no deuen ser si han de passar el rasclet per trobar “el bo i millor de cada casa” i pagar-los el bus i l’entrepà per venir a Catalunya a bramar, exigint l’empresonament d’un català que, si no ha entrat a la presó, és perquè es va situar lluny de les grapes de la (in) justícia espanyola.
Els constitucionalistes espanyols lluïen tota mena de pancartes i banderes. Des de l’estanquera amb l’àguila franquista, a la creu gammada nazi. I amb pancartes per a tots els gustos. Fins i tot en contra del monarca espanyol al qual acusen de colpista (sic) per haver encarregat a Pedro Sánchez l’intent de formar govern.
Els que ja coneixem els “periodistes més cavernaris” hi vàrem poder veure el millor de cada mitjà. Des del “Condenas” al Kake, no n’hi faltava cap. Mentre ells podien fer la seva feina, animats pels manifestants, els periodistes de TV3 o Catalunya Ràdio, patien les ires dels més eixelebrats. No és que personalment estigui molt enamorat de l’actual línia editorial dels mitjans públics catalans, però fa mal de cor escoltar com gent amb la creu gammada al braç, els insulta al crit de “nazis”.
Li vaig preguntar a un dels més cridaners d’on venia i va dir: De Murcia!. No crec que a Murcia -amb govern del PP i Vox- es vegi la televisió catalana. El seu “presidente autonómico” va destinar temps a venir a tocar la pera, quan no ha aclarit, ni ha pres mesures, la mort de tretze persones en tres discoteques murcianes.
Per als organitzadors, aplegar 50.000 persones -d’entre 45 milions d’espanyols- és un èxit, però reunir 150.000 catalans d’entre 7 milions, a la mateixa ciutat fa un mes, és un fracàs. Curiosa manera de fer els números… quan es tracta de Catalunya.
El més horrorós de tot però és l’actitud dels bisbes espanyols -més espanyols que bisbes-, que s’han posicionat en contra d’una mesura de gràcia com l’amnistia. L’església espanyola està contra la misericòrdia? Si és per als catalans, sí. El més dolorós és el silenci dels bisbes -i en general de tot el clero- catalans. Que poc li importen els seus fidels, quan ens posen per darrere de l’interès del seu sou concordatari.
Ni l’Espanya que es manifestava diumenge, ni l’església espanyola tenen res a oferir-nos als catalans, més enllà de la repressió. Igual que em vaig donar de baixa de La Caixa, em dono de baixa d’Espanya i d’una Església que posa una bandera per damunt de les ensenyances de Crist.
