Fa uns dies, passejant amb la família, el meu nebot petit de tres anys volia caminar davant de tots, com un joc. Per a ell, el més important era encapçalar la fila i guanyar. Seguint el seu joc, jo avançava per quedar davant seu, i la seva reacció -segurament pròpia dels infants- era enfadar-se perquè no podia ser el primer. Tot i que li vam intentar explicar que no era res dolent, ell ho entenia com que havia perdut.
Aquest fet, ja l’havia vist jugant amb altres petits a jocs de taula o al mític joc de les cadires, i quan els infants no guanyaven, també s’emprenyaven. Pensant en els adults davant d’una situació que no surt com esperàvem, potser no plorem ni cridem, però sí que compartim aquesta frustració de sentir-nos perdedors o decebuts amb nosaltres mateixos. Podem fer milions de coses bé (a la feina, per nosaltres mateixos o per altres persones), però un error i ens condemnem. Sona dur, oi?
A partir d’aquesta reflexió, com sempre, penso en com ens tracta la societat. Des del meu punt de vista, considero que els pilars de la nostra educació es basen a ser millors que els altres, tenir èxits i guanyar. No seria interessant aprendre a perdre? Acceptar que no sempre es pot guanyar o que les coses no surten com ens agradaria ens permet alliberar-nos de la por al fracàs i entendre que tot forma part del nostre creixement personal.
A casa, sempre m’han ensenyat que dels erros s’aprèn, i que tant si perds com si guanyes, tot forma part de nosaltres i del nostre aprenentatge. Aquí, entren en joc les emocions. Quan aconseguim allò que desitgem o ens havíem proposat, ens sentim feliços i amb una sensació de tranquil·litat; en canvi, quan perdem, tot el contrari. En molt poques ocasions, o bé amb un esforç titànic aprenem que la derrota, no és una falta de capacitat sinó un procés més de la nostra vida que no ens defineix completament. Aprendre a perdre no significa rendir-se, sinó treure partit dels errors i continuar endavant amb major saviesa.
Jo mateixa he de reconèixer que sempre he estat una persona molt autoexigent, i sovint no m’he permès cometre errors fins que certs moments de la vida t’ho fan veure pel camí. En aquestes situacions, he après a perdre i altres conceptes importants.
En primer lloc, valorar i celebrar l’esforç. Independent del resultat, de l’arribada a la meta, un exercici positiu i és mirar enrere per ser conscients de tota la feina i dedicació que ha comportat arribar fins aquí.
En segon lloc, l’autocompassió. Ser amables amb un mateix implica reconèixer les nostres imperfeccions sense jutjar-nos estrictament, la qual cosa afavoreix una recuperació emocional més saludable i enforteix la nostra autoestima. I, per altra banda, la resiliència, una capacitat que sovint oblidem. M’agrada definir-la com una habilitat per a adaptar-se, recuperar-se i superar les adversitats, els obstacles o les situacions difícils que es presenten en la vida, en resum, aquelles batalles que perdem. Aquesta habilitat no sols implica superar l’adversitat, sinó també aprendre d’ella, transformar-se i créixer. Amb la resiliència també pots sentir aquest sentiment de frustració, però et permet ser capaç de gestionar i mantenir un equilibri emocional.
No soc psicòloga, i segurament hi ha moltes més eines per aprendre a perdre, però aquesta reflexió representa la meva experiència personal i una opinió pròpia.
Adults o petits, a ningú li agrada perdre, no sempre podem guanyar, però sí aprendre, i la vida ens ho recorda constantment. No sé quina és la solució, però potser amb una base emocional i coneixements previs, aconseguim veure les experiències més fosques amb una mica de llum, i sobretot amb aportacions eficients per a la nostra vida. Jo li ensenyaré així al meu nebot, Max. Aprenem a perdre?
