Miquel Saumell
Pedro Sánchez ha decidit posar Espanya en estat d’alarma. Es tracta d’una situació excepcional que, entre altres mesures, inclou el desplegament dels militars, i la limitació de la llibertat de moviments dels ciutadans, un dret democràtic essencial protegit per la constitució. Per aconseguir-ho, va presidir un consell de ministres llarguíssim per tal de convèncer els seus socis de govern de la necessitat de prendre una mesura tan greu com aquesta. Fins i tot hi va assistir el vicepresident, de Podemos, que no hi hauria d’haver anat per trobar-se en període de quarantena. Però feta la llei feta la trampa, i Iglesias hi va anar, i es va fer també responsable de la decisió. Amb aquesta mesura tan dràstica, Sánchez volia demostrar que qui mana és ell i només ell, i que la seva confiança en la gestió autonòmica de la pandèmia és nul·la.
A Sánchez li agrada molt fer discursos. Els discursos de Sánchez són això, només discursos, usualment buits de contingut i sense cap compromís en ferm per part seva. Són, usualment, discursos amables que tenen com a únic objectiu obtenir el suport polític dels receptors als quals van adreçats, com, per exemple, la seva investidura com a president. Esquerra no ho ignora, i com a soci a l’ombra li segueix el joc. Sánchez fa un discurs amable, obté la contrapartida política que busca, i immediatament s’oblida del seu discurs. I com que un país es governa amb decisions i no amb discursos, és molt important parar atenció a les decisions que porten la seva signatura i es publiquen al BOE. La decisió de posar Espanya sota l’estat d’alarma és una decisió molt greu que a parer dels tècnics no resoldrà el problema del coronavirus, i portarà conseqüències molt negatives per a tothom.
La decisió d’imposar l’estat d’alarma és una repetició del nefast article 155, però aquesta vegada amb vigència a tot l’estat. Amb aquesta mesura Sánchez demostra no creure en l’estat autonòmic, i torna als anys setanta del segle passat, abans d’establir-se l’estat autonòmic. Així, ara mateix qualsevol decisió que es prengui a Catalunya sota l’estat d’alarma és per ordre d’un ministre de Madrid. El president de Catalunya, els consellers i els alts executius de la Generalitat ja no pinten res. I el mateix val per Euskadi i per l’altra nació històrica de l’estat, Galícia. La resta d’autonomies són només l’excusa per tenir controlats a catalans, bascos i gallecs. La situació d’Espanya és francament alarmant, i amb la nefasta gestió que fan de la pandèmia es torna a posar en evidència.
