El títol d’aquest article és el mateix que el d’un SMS que molts vàrem rebre el dia 10 de Novembre del 2014. El text del missatge era: “Gràcies, sou fantàstics, sense vosaltres no hagués estat possible. Heu fet història i un model de civisme exemplar”. La remitent d’aquest missatge era Joana Ortega; llavors vici-presidenta del govern de la Generalitat de Catalunya, i avui jutjada i condemnada juntament amb la exconsellera Irene Rigau i l’expresident Artur Mas, per haver desobeït el Tribunal Constitucional i mantenir-se darrere de l’organització del 9-N fins al dia de la votació.. També està a l’espera d’escoltar el veredicte del seu judici, l’exconseller de la Presidència, Francesc Homs. La seva condemna estarà probablement en línia amb la dels altres polítics catalans. Aquestes sentències condemnatòries no han sorprès a ningú. El judicis han sigut només una mascarada per cobrir les aparences. La decisió de declarar-los culpables ja estava presa des del moment en què el TSJC va acceptar a tràmit la querella interposada pels partits unionistes. En un principi, Ortega, Mas i Rigau han estat absols de prevaricar perquè “no es creu que transgredissin de manera flagrant la llei” No obstant això, La Fiscalia Superior de Catalunya no es conforma amb la inhabilitació d’entre dos anys i un any i mig per a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. El ministeri públic ha anunciat que recorrerà la sentència del 9-N feta pública dilluns pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i que reclamarà al Tribunal Suprem que condemni també l’expresident de la Generalitat i les exconselleres per un delicte de prevaricació. El fiscal busca així aconseguir a Madrid una sentència més dura contra Mas, Ortega i Rigau. Aquesta reclamació no és sinó una prova palesa de que Tant el TC com el TSJC no són ni de molt lluny òrgans independents. Actuen sota les ordres i desigs del govern del PP.
L’eufòria i alegria desmesurada mostrada pels portaveus del PPC i C’s davant de la condemna, va fer-los enlairar la bandera de la victòria. Una bandera però que oneja a mitja asta, perquè aquest entusiasme no és sinó un caramel amarg a les seves boques. Saben amb certesa que això no aturarà el camí cap a la celebració del referèndum. De penosa qualifico la també celebració del PSC. Un partit que cada dia va perdent la seva identitat pròpia, que ha esdevingut una marioneta del PSOE. Quina confiança es pot tenir amb una persona que un dia pregona a plens pulmons el suport al llavors líder del partit, Pedro Sánchez i al cap de quatre dies es ven per no res a la presidenta de la Comunitat Andalusa, Susana Díaz, artífex de la caiguda se Sánchez? La decadència del PSC és imparable. Veient com actua Àngel Ros, el seu president, el qual es nega a retirar dels carrers de Lleida els darrers vestigis de la simbologia franquista, i ha declarat el català llengua no prioritària a la Paeria, peatges que ha de pagar a resultes del seu pacte amb Ciutadans? Aquest senyor que ara també exigeix a la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell que acati la imputació del TSJC per desobediència y prevaricació, demostra tenir molt mala memòria i un total desconeixement del que la paraula gratitud significa. Quan l’any 2015 els assistents a l’assemblea general ordinària de l’ANC el van escridassar, xiular, titllant-lo de botifler, va ser precisament Carme Forcadell, aleshores presidenta d’aquesta entitat qui va demanar al públic que desistissin de la seva actitud i guardessin respecte envers el batlle de Lleida. Deplorable és també la postura de Catalunya Sí que es Pot. Aquests autoanomenats descendents del PSUC amb maridatges ecològics i sense cap mena d’horitzó definit, han trobat en la contradicció i amb la ambigüitat el pal de paller de la seva agònica supervivència. Quan el govern de la Generalitat diu A, ells diuen B. Quan se’ls accepta el B, llavors cerquen un C; tant se val si té sentit o no, la qüestió es anar canviant de ball per seguir mantenint unes teories en què ni ells mateixos creuen.
La actitud cega amb pudor de naftalina que desprèn el govern de Rajoy, fa que cada vegada veiem més a prop les probabilitats que s’apliquin els articles 144 i 155 de la Constitució Espanyola. Què passarà si això arriba a succeir? Com reaccionaran la resta de les nacions europees? Quines ens donaran suport? Quines no? De moment, Rajoy ja ha trobat un nou aliat en la figura de Donald Trump, la qual cosa fa que es creixi. Tinc el ple convenciment que malgrat la aplicació d’aquests articles i tota les altres intimidacions vingudes de Madrid i de dins mateix de Catalunya , la societat catalana aconseguirem celebrar aquest referèndum. Una votació que no només dóna veu als que som partidaris del sí, sinó que també ho fa amb els del no. Democràticament i conferint els mateixos drets a tothom, siguin quines siguin els seus conceptes polítics. Espero amb fervor poder rebre un altre SMS remès per 17S o 24S que digui. “Catalunya ha votat”.
