Dos fets van destacar a Igualada i l’Anoia l’any 1974. Ens referim, especialment, a la proclamació d’Igualada com a Ciutat Pubilla de la Sardana, i també a l’aventura d’un grup de joves amb una expedició amb moto fins a la muntanya del Kilimanjaro, a Kènia, de la qual se’n va parlar arreu del país.
El 21 d’abril de 1974 va ser un dia molt recordat pels igualadins. Aquell dia, la ciutat era proclamada “Ciutat Pubilla de la Sardana 1974”, i la jove igualadina Maria Teresa Farrés i Amenós, “Pubilla Universal de la Sardana”.
Us traslladem tot seguit la crònica que el bisetmanari “Igualada” va fer d’aquells actes.
“Els actes no s’han presenciat d’una manera freda sinó que han aconseguit impressionar les fibres sensibles de tots els qui, avui més que mai, ens hem sentit poble veritable. Gosem dir que els bàsics han estat:
Missa del Sardanisme:
Presidida per l’Abat Cassià Just, de Montserrat, i concelebrada juntament amb Mossèn Genís Padrós, el P. Sebastià de Llorens i Mossèn Josep Ma. Còdol.
La nau del temple de Santa Maria plena de gom a gom. Com poques vegades. En el moment de l’Ofertori es ballà una sardana per elements representatius de diverses colles. Cal deixar constància que fou la primera vegada que cosa semblant es féu a la Basílica, i la segona vegada que s’ha fet a la nostra ciutat. Un detall per a ésser recordat. L’homilia del P. Cassià plena de senzillesa i fonda significació.
Proclamació de Ciutat Pubilla:
L’acte tingué lloc al Consistori. També ple de gent. La proclamació fou feta pel President de l’Obra del Ballet Popular, Sr. Bertran. La de Ma. Teresa Farrés i Amenós com a Pubilla Universal de la Sardana fou feta pel nostre Batlle, Sr. Ramon Grau i Vilaseca. Després la nostra Pubilla nomenà, senyalant-les amb el dit i acompanyant-les vers la presidència, les seves dues Dames d’Honor: Teresa Pelfort i Nin i Maria Castelltort i Tarrida.
en el moment d’encendre la Flama, el 21 d’abril de 1974.
El nostre Batlle també col·locà la clau de la ciutat al clauer que conté totes les claus de les altres ciutats Pubilles i que el Consistori guardarà durant un any fins lliurar-lo a la següent ciutat que ho serà.
Obsequis i atencions entre Tarragona i Igualada, així com altres diverses ciutats. Parlaments i presència de molts representants de ràdio i premsa forans i locals. Cal senyalar la presència de l’alcalde de Tarragona.
La Flama i el Monument:
Al Passeig Verdaguer on també s’hi agrupà gran quantitat de públic. Actuació de varis grups de castellers. Arribada de la Caravana de la Flama, lliurament d’aquesta, per part de la Pubilla de Tarragona, a la nostra i encesa conjunta de la flama igualadina. Presència, a més de les dues Pubilles esmentades i les seves Dames, de totes les Pubilles de la Comarca d’Igualada. Un veritable estol de belleses.
Finalment inauguració del Monument a la Sardana, obra de l’igualadí Josep Ma. Codina i Corona, per part del nostre Batlle i les dues Pubilles (igualada i Tarragona). El beneí Mossèn Estanislau Relats.
Festival de Proclamació:
A la Plaça del Generalíssim, també plena de gent. Dos escenaris ben muntats on les actuacions pogueren succeir-se sense interrupció. Gran encert d’organització. Entre els dos escenaris, un airós tron per a les Pubilles.
Destaquem, per sobre de tot, el Missatge al món sardanista que enguany escriví l’Abat Cassià Just, de Montserrat. El llegí el President de l’Obra del Ballet Popular. I la Lliçó Magistral de la Sardana a càrrec de Josep Romeu i Figueres, igualadí. Un treball d’erudició que som molts els qui esperem llegir-lo per a gaudir-ne el text. Com a Igualadins, des d’aquestes pàgines, manifestem admiració pel treball del nostre compatrici i sincer agraïment per la seva diferència.
El festival es completà amb l’actuació de corals foranes -Vilafranca i Puig-Reig- i les igualadines Coral Mixta de la Schola Cantorum i La Llàntia.
També actuà l’Agrupació Folklòrica Igualadina i les Cobles Montgrins i Infantil i Jomívola de Blanes.
I finalment l’estrena de la sardana “Igualada, ciutat Pubilla”. La lletra fou llegida amb veritable encert per Ma. Matilde Almendros. Aquesta féu de presentadora juntament amb Manel Mateu. El cant, interpretat conjuntament, aconseguí impressionar. Felicitem a Joan Lloansí, músic i Ignasi Castelltort, poeta. Una sardana que ens enorgulleix.
Dinar de germanor:
Sis-cents seixanta comensals. L’alegria i la germanor es desbordà. Quantiosos obsequis a les Pubilles i moltes atencions entre Entitats i grups locals. També entre les Autoritats fo- ranes, locals i l’Obra del Ballet Popular.
Un festival d’eufòria on no hi faltà el respecte i també hi féu acte de presència, en més d’un moment, l’emoció. Valgué la pena ser-hi!
Al vespre, a la plaça del Generalíssim altra volta, la gent visqué la ballada de sardanes, com a despedida, de forma entusiasta. La de germanor, (tres o quatre rotllanes ben espeses), abastà tot l’espai. I un sorollós castell de focs finí una jornada inesborrable”.
A l’Àfrica amb moto
També aquell any 1974 cal destacar l’Expedició Moto Igualada-Kilimanjaro, que fou una expedició motoritzada portada a terme per vuit anoiencs, en el decurs de la qual varen fer el cim del Kilimanjaro a bord d’una motocicleta Bultaco Sherpa T de 250 cc, igualant així el rècord mundial d’altitud amb moto.
L’expedició, organitzada pel Moto Club Igualada, la formaven muntanyencs amateurs i alhora afeccionats al trial igualadins: Pep Bou, Juli Bernaus, Josep Maria Casas, Santiago Godó, Josep Maria Lladó, Jaume Llansana, Joan Mollà i Jaume Travesset (pocs anys més tard, Godó, Lladó i Llansana formaren part de l’expedició Moto Igualada-Aconcagua que establí un nou rècord mundial, en arribar als 6.800 m d’altitud a l’Aconcagua, el gener de 1977).
Fou el 26 d’octubre de 1974 quan els membres de l’expedició culminaren l’Uhuru Peak (al Kibo), el punt més alt del Kilimanjaro. Per bé que en aquell moment el rècord fou xifrat en 6.010 m, l’alçada real de l’Uhuru Peak és de 5.895 m, i de fet aquesta és la dada que consta al diploma acreditatiu.
