Mentre es produïa una lentíssima recuperació, que duraria anys, després dels estralls de la guerra civil, Igualada i l’Anoia assimilaven a poc a poc novetats que eren molt benvingudes. De l’any 1942, destaquem, per exemple, la finalització de la restauració de l’ermita de La Sala, en terme de Jorba, un indret molt estimat per la gent d’Igualada per anar-hi no solament a pregar, sinó sobretot per a fer-hi les habituals sortides per menjar a fora, per Pasqua. Aquest costum va ser especialment notori a les dècades dels anys 50 i 60. Aquell any també es va posar la primera pedra de l’església parroquial d’Òdena.
Un dels fets més negatius van ser unes intenses pluges durant el mes d’abril. Tanta aigua va caure, que el riu Anoia es va desbordar al seu pas per la ciutat d’Igualada, arribant el nivell de l’aigua als 2 metres d’altura en alguns punts.
També es va recuperar el “Diari d’Igualada”. Fou inicialment un diari polític conservador, mantenint fortes disputes polítiques amb el setmanari “L’Igualadí” d’ideologia més liberal. Es deixà de publicar el 1936 degut a la publicació de la notícia sobre la mort de Calvo Sotelo, per ordre del Conseller de la Governació de la Generalitat republicana, Josep M. España, just a l’inici de la guerra. Cal remarcar que fou una fita cabdal de la història del periodisme d’Igualada per la categoria i significació dels seus redactors, com l’arxiver i historiador Gabriel Castellà i Raich.
Ara es recuperava, l’any 1942, amb un altre títol, i es mantindria en actiu durant dècades, fins a la seva desaparició als anys noranta. Posteriorment, el 2002 reaparegué la capçalera com una publicació setmanal lligada al diari Regió 7, però pocs anys després acabaria deixant-se de publicar.
D’aquell any 1942 n’hem recuperat alguns dels anuncis publicitaris, que donen una idea del clima de recuperació que vivia la ciutat.
