Veus del SÍ, Veus del NO (3) : Francisco Nevado Garzo

192

Nascut a Mata de Alcántara (Cáceres) fa 63 anys, Francisco Nevado Garzo ha estat un referent indiscutible durant almenys dues dècades en l’activisme sindical a la comarca.
Va arribar a Igualada, on va viure en una casa del carrer Sant Sebastià, el 1969, quan comptava 16 anys d’edat. Després va anar a viure a Vilanova del Camí. Des de 1977 va formar part de Comissions Obreres, sindicat del que va ser Secretari General a l’Anoia durant molts anys. Quan va deixar el càrrec, Nevado va regentar un petit taller tèxtil, i, després, va entrar a treballar com a operari a Taller Àuria Cooperativa i, posteriorment,
al Mercat Municipal de la Masuca. Membre fundador del Centre Cultural Extremeny Anoia,
es desviu per a donar a conéixer a Catalunya la seva terra, que visita cada estiu. És també molt actiu a les xarxes socials.

Vosté és dels que votaria No, però diu que tampoc està d’acord amb el referèndum. Per què?
Crec que divideix la societat catalana. Avui hi ha una part que estaríem pel no a la independència, i tampoc per aquest referèndum en concret, el que passa és que no se significa molt. És el que alguns polítics en diuen la “majoria silenciosa”. Bé, no se si som
majoria, o bé som minoria. Això no se sap. L’únic que sabem és que hi va haver unes eleccions autonòmiques el 2014 en les quals el 47% dels vots van ser independentistes,
i la resta són partits que s’han declarat pel No. Jo no estic d’acord amb el referèndum, si no és que es modifiquen les lleis, que per això estan, per modificar-les si és necessari,
començant per la Constitució. Ara comença a haver-hi veus a Madrid que parlen d’iniciar
una negociació abans de l’1 d’octubre, per posar una data d’un referèndum per d’aquí deu o quinze anys, pactat.

I si es fa el referèndum del proper octubre?
No servirà per a res. La immensa majoria dels partidaris del No no anirem a votar, amb la qual cosa no tindrà cap validesa ni a nivell d’Espanya, ni en el camp internacional. Jo entenc que la independència de Catalunya no serà bona ni per aquí, ni per a Espanya, a curt termini.

Això ho diu per un motiu sentimental, o econòmic?
Per les dues coses. Miri, jo des de que sóc aquí, des de 1969, sóc conscient que hi ha una
part, no se si important o no, de gent nascuda aquí i amb cognoms catalans des de fa molts segles, que no se senten espanyols. Això és una realitat indiscutible, i a aquesta cal
donar-li una sortida. El que succeeix és que es parla molt de diàleg, tant d’un cantó com
de l’altre, però jo em pregunto de què s’ha de parlar. Si escoltes Puigdemont, és referèndum sí o sí. Si escoltes Rajoy, tot es basa en la llei…Així no es va enlloc. Jo penso que hi haurà un moment, no se quan, que s’haurà d’arribar a un acord. El que sí que demano és que es concreti el diàleg… De què parlem? De que Catalunya sigui considerada
una nació cultural, de que es recuperin els articles que van ser suspesos pel Constitucional
respecte l’Estatut d’Autonomia, de que s’arreglin les Rodalies, del Corredor Mediterrani, del Concert Econòmic?… Bé, doncs parlem-ho, fem propostes. No em nego a que hi hagi un diàleg, i que tot sigui discutible. S’ha de canviar la Constitució? Doncs camviem-la, no passa res.

Quines reaccions troba, en una entitat com el Centre Cultural Extremeny?
Hi ha molts silencis, en aquest tema, a nivell general, quan es comenten en segons quins
llocs. No oblidem que hi ha molts llaços barrejats, entre parelles, amics de tota la vida, d’un cantó i de l’altre… Això fa que la majoria de les vegades s’evita parlar d’aquest tema.
Per què? Doncs perque és complexe, i, segons com, aixeca ampolles. Aquí la sort que hem tingut, a la nostra comarca, és que la gent és molt educada i no hi ha hagut cap problema.
No hi ha fanatismes, i la convivència és bona, que jo sàpiga. El que s’opta, simplement, per no parlar-ne… Quan sorgeix la conversa en els bars, la gent intervé molt poquet, parlem els que ens interessa molt l’actualitat política, i poca cosa més. La gran majoria guarda silenci. No se si això és bo o dolent.

Em diuen que hi ha extremenys o andalusos que, quan tornen a l’estiu al poble, ja se’ls tracta com a catalans independentistes. Què passa?
Hi ha molt poca informació, o, pitjor encara, molta desinformació. Jo vaig quasi cada any a Extremadura i, miri, l’any passat em va xocar perque ningú no em va preguntar res. Ningú, excepte un amic de sempre que viu al País Basc. No se per què passa, això, potser perque la gent ja està cansada del tema, o que realment hi ha una majoria que no es creu que això pugui passar a Catalunya. Sí que es veritat és que ja fa un temps que quan nosaltres anàvem al poble, èrem els catalans, o els forasters. Que em diguessin català no em feia res, ans al contrari, el que sí em cabrejava és que em diguessin foraster… Això va canviant últimament, però cal encara molta informació. Miri, li explicarè una anècdota. Deu fer una mica més de deu anys que es va fer un dels actes d’agermanament entre Montbui i Mata de Alcántara, i va venir un autobùs amb gent gran i també molts joves. És clar, la joventut buscava també tenir diversió a la nit, i em deien “escucha Paco, si vamos al centro de Igualada y pedimos una cerveza, nos entenderán?”. Imagini’s, quanta informació que manca. Les grans cadenes de televisió, i els grans mitjans, en moltes ocasions el que fan és desinformar a la resta d’Espanya del què està passant a Catalunya…Jo porto 48 anys vivint a Catalunya i mai m’he sentit discriminat per parlar en castellà.

Quan se sent que en una conversa del ministre de l’Interior es parla de carregar-se el sistema sanitari dels catalans, no entén que hi hagi molta gent que digui que vol marxar?                                                                                                                Crec que el PP ha comés errors molt importants. Un va ser la recollida de signatures
contra l’Estatut, un altre va ser portar-lo davant el Tribunal Constitucional, i un tercer gran error va ser quan Artur Mas va aparèixer amb 50 punts davant Mariano Rajoy i aquest li va dir que de 49 parlèssin del què volgués, però del punt de financiació i pacte fiscal, res de res. Jo penso que del tema de la financiació hi ha que parlar-ne. Sempre he defensat, com a persona d’esquerres i procedent del moviment obrer, la solidaritat interterritorial. Però això no pot ser per sempre, hi ha d’haver uns límits. No se si en la proposta del PSOE de crear un Estat Federal això hi té cabuda… El que no hi entés mai és per què quan Suarez, durant la redacció de la Constitució, va oferir un concert econòmic als catalans, com el del País Basc, els d’aquí van dir que no. Aquí també hi ha una responsabilitat molt gran dels partits polítics catalans, perque en aquell moment es van equivocar. Van pensar que anar negociant any rere any la financiació autonòmica sortirien més beneficats que Navarra i Euskadi, i no ha estat així… Catalunya representa el 20% del PIB espanyol i ha de tenir unes millors condicions econòmiques.

Vostè es creu el discurs socialista sobre l’Estat Federal?
No. En absolut. És que no li se veure massa diferències respecte el que tenim ara. Miri
el País Basc, ja té quasi totes les competències. Catalunya en té menys, però també en té
moltíssimes. La veritable diferència entre les autonomies i l’estat federal és que es marca
un límit competencial. Però vaja, no crec jo que a aquestes altures el moviment independentista català es conformi amb un canvi a la Constitució i allí on posa “autonomia” posi “estat federal”. O es concreten molt bé les coses, o tenim problema per estona.

Mentre es parla del procés sobiranista, es parla poc de la situació econòmica. Els sindicats gairebé no tenen cap protagonisme, però l’atur i sobretot les condicions laborals són un problema important. Fa molts anys que no es veu algú amb un megàfon reclamant solucions al capdavant d’una manifestació, com vostè havia fet. Com ho veu?
Si parlem només de la nostra comarca, és realment penós. Portem ja 30 anys parlant del
mateix. De l’arribada del tren gran, de més terrenys per a polígons industrials, de noves infraestructures… I allí seguim. No se si és un tema de manca de lideratge, però és veritat és que portem tres dècades reclamant les mateixes coses. És clar que hem avançat. Igualada i la Conca d’Òdena ha crescut, s’ha modernitzat, però aquí vam perdre el tèxtil i no hi ha hagut una indústria alternativa. Continua havent-hi un atur molt alt, i, pel que capto, torna a resurgir amb molta força l’economia submergida, i no li parlo del tèxtil, sinò d’altres tipus de feines. Això serveix per a amortiguar aquest atur, però la realitat és que aquí ningú no es mou. Algú, sí, hauria de treure alguna vegada, i aviat, el megàfon.

 

Jordi Puiggròs