Una de les grans icones de Berlín: el “Berliner Mauer”, conegut també com el “Mur de la Vergonya”

185

En mig d’un paisatge urbà en plena transformació, als nostres dies, els senyals d’identitat del pols vital d’un Berlín projectat al futur et resulten del tot perceptibles: des del remodelat Reichstag amb la impressionant transparència de la seva cúpula, passant pels incisius gratacels dels voltants de la Postdamer Platz fins a l’ambiciós projecte ecològic de la gran Estació Central. Uns i altres se sumen a dibuixar una nova urbs inundada de vidre i de metall, a més del qüestionat embolcall d’un ocorrent i transgressor art urbà que va escrivint innombrables grafits per a proclamar les veus d’unes joves generacions deleroses de canviar el món, fent-se seves les parets de la ciutat. Val a dir que, un retorn a Berlín et mostra que les semblances de la ciutat amb el Berlín de fa unes anys són mínimes, molt a pesar de la voluntat de preservar alguns senyals identitaris de la zona oriental, com és el cas: de la imponent Avinguda Karl-Marx, aquella artèria construïda sota les disposicions de l’arquitectura estalinista; el Checkpoint Charlie, la frontera entre la zona soviètica i l’americana, que es manté expressament com a reclam turístic; el Fòrum Marx-Engels, presidit per estàtues dels pares del comunisme; una ordenada xarxa de tramvies que recorren els carrers més emblemàtics i el peculiar semàfor de l’Est, un inequívoc símbol diferencial del comunisme.

Emperò, una de les grans icones de Berlín és el “Berliner Mauer”, conegut també com el Mur de la Vergonya o Mur de la Contenció Antifeixista. Tot el segment de temps des de la data de la seva construcció, el 13 d’agost de 1961, per la República Democràtica Alemanya -com a part de les fronteres interiors entre aquesta república i la de l’Alemanya Occidental, destinada a separar el Berlín oriental del Berlín occidental- fins a la data del seu enderroc, el 9 de novembre de 1989, ha format part d’un dels episodis més colpidors de la història de la segona meitat del segle XX. Aquest mur -o més aviat els trams que d’ell en queden- que va dividir tot una gran capital en dues parts durant gairebé tres dècades, i que va separar categòricament famílies i amics; avui, contribueix a ser una veritable manifestació o si es vol una gran lliçó de memòria històrica, amb una única finalitat: no repetir el passat. Tanmateix -tan sols d’un cop d’ull- de seguida t’adones que els berlinesos no s’hi avenen amb l’ús que se’n fa d’aquesta causa: els itineraris turístics massa accelerats i els embussos de visitants perseguint els escenaris d’aquella deplorable història no s’ajusten prou a aquella voluntat pedagògica inicial. Això és, el poble berlinès es nega rotundament a què es converteixi una part de la ciutat en una mena de parc temàtic del sofriment.

Arran de la “Caiguda del Mur”, motivada sobretot per la prèvia obertura de fronteres entre Àustria i Hongria i les conseqüents grans manifestacions a Alexanderplatz; els milers de persones que van amuntegar-se en els punts de control per a poder passar al sector occidental van ser els autèntics protagonistes d’un dels èxodes recents més massius. Acte seguit, des que va començar el compte enrere per al final dels seus dies, un cop alliberada la població de l’est i retrobar-se aquesta amb els seus familiars i amics s’ha anat valorant fins a quin punt i amb quin criteri ideològic i moral havien de ser visibles totes les seves seccions. Sense una resposta concloent, sembla que la percepció més testimonial i instructiva del mur és aquella que et fas teva a l’entorn de l’estació Ostbahnhof, a l’anomenada East Side Gallery, on s’ha mantingut dempeus prop d’un quilòmetre i mig de paret que a la manera d’exposició-denúncia, amb les seves admirables pintures, que reflecteixen seqüencialment un estremidor nombre d’esdeveniments no massa llunyans. Aquí, un gran nombre d’artistes de vint-i-un països, empesos pel sentiment d’eufòria que aleshores envaïa la ciutat, van plasmar-hi no solament una mirada a aquella fractura humana de més de cinc mil fugues i centenars de morts, sinó també les seves idees i somnis de futur; no sense subratllar el relat dels dos dies en què – amb maces i martells- el poble berlinès el va enderrocar aquella ignomínia històrica; tot inaugurant el “Die Wende” o el Canvi.

Carmel·la Planell

Filòloga, historiadora i fotògrafa