Un dels pares de la democràcia moderna, el baró de Montesquieu, afirmava que l’estabilitat i la justícia d’una societat s’havien de fonamentar en l’existència de tres poders independents: el legislatiu, l’executiu i el judicial. El primer, format per persones elegides pel poble o els seus representants, és qui redacta i aprova les lleis que el poder executiu s’encarrega de posar en pràctica. El judicial, per la seva banda, ha de vetllar perquè el compliment i aplicació de les lleis siguin correctes. En una de les seves “Cartes perses” exposa més extensament les relacions que hi ha d’haver entre els poders polítics i el poble. Diu que en cap cas les lleis poden ser fetes per afavorir els poderosos sinó que han de cercar el profit i benefici de tots els ciutadans. Però “el pitjor que li pot passar a una Nació és que els seus ciutadans deixin de confiar en la Justícia” perquè si no és absolutament imparcial “sempre acabarà posant-se el servei dels poderosos”.
Si els polítics que ens governen fossin una mica – només una mica– il·lustrats, haurien d’adonar-se del descrèdit total i absolut a què han conduït les més altes instàncies de govern. ¿Com es pot confiar en la imparcialitat i independència de la justícia quan veiem que es fan lleis exprés per exculpar els responsables dels escàndols de corrupció? Són fetes a mida per afavorir els que han portat el país al límit de la fallida, han empobrit les classes populars i s’han enriquit escandalosament a costa de l’esforç i la misèria d’una majoria. ¿Com es pot confiar en uns tribunals formats per jutges designats pels partits polítics, que hi han militat i que per tant estan escandalosament al seu servei? ¿Com es pot confiar en qui encausa uns polítics per voler escoltar la veu d’un poble a través d’una consulta?
No es podia caure més baix. El govern de Rajoy ha donat tantes mostres de parcialitat i convivència amb els poders econòmics que ha perdut tota mena d’autoritat per governar. A més d’ignorar els problemes, s’ha enrocat en unes actidus que ho són tot menys democràtiques. Hi ha dues darreres mostres de corrupció que clamen al cel: el fet de mantenir en el govern el ministre Fernández Díaz després d’haver-se descobert l’ús fraudulent de fons públics per difamar els líders independentistes de Catalunya i així perjudicar el moviment. Aquesta situació, absolutament anòmala i impensable en qualsevol país democràtic, ha portat el Síndic de Greuges a declarar en una entrevista a Vilaweb que “aquesta és una mostra que el franquisme continua ben viu”. I més recentment, el penós espectacle que ens ha ofert Rita Barberà negant-se a deixar el seu escó al Senat és una mostra de la degradació a què pot arribar la política. Després de més de 20 anys de remenar les cireres sense donar explicacions a ningú, ara, per evitar haver-les de donar a un tribunal, s’aferra a la seva condició d’aforada renegant del partit però mantenint els privilegis que li atorga l’escó.
En aquestes condicions es fa evident que trontollen els fonaments. Per aquestes raons –i moltes d’altres que no cabrien en aquesta pàgina– crec que el millor que podem fer es fugir-ne com més aviat millor i establir-nos per compte propi abans no s’ensorri l’edifici i quedem colgats sota les runes.
Josep M. Carreras
